La classe mitjana no és un país, és un món pobre. Elleflâne

Hi ha pobres perquè hi ha rics: la classe mitjana no és un país, és un món pobre

Si parlem dels més rics, a la llista Forbes 2016 el nombre de nous multimilionaris, augmenta a 223 persones i puja un 13%, a la mateixa vegada augmenta el patrimoni net dels membres actuals en un 18%, amb una de xifra de 7,67 bilions de dòlars, situació que no s’havia produït des de feia 31 anys.

Bill Gates és el primer de la llista per quart any consecutiu, la persona més rica del món en els últims 23 anys. El segueixen Warren Buffett, que va augmentar la seva riquesa gràcies a la presidència de Trump; Jeff Bezos, d’Amazon; Amancio Ortega, fundador de Zara; Mark Zuckerberg, fundador de Facebook… Hi ha 195 nouvinguts, dels quals la Xina n’aporta la major part amb 76 i els Estats Units amb 25. Hi ha 56 multimilionaris menors de 40 anys. Els Estats Units continuen tenint més multimilionaris que qualsevol altre país, amb un rècord de 565, davant dels 540 de l’any anterior. La Xina en té 319 (Hong Kong 67, i Macao 1). Alemanya arriba als 114 i l’Índia, amb 101 —és la primera vegada que supera els 100-— ocupant el quart lloc de països amb milionaris.

La llista dels més pobres es plasma a l’informe Global Monitoring Report, elaborat conjuntament pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI). Actualment, hi ha 702 milions de persones que subsisteixen amb menys d’1,90 dòlars al dia (1,6 euros), 1.300 segons Mans Unides. Les persones que viuen en condició d’extrema pobresa representen el 9,6% de la població mundial.

Les dades dels més pobres s’expliquen amb percentatges manipulats amb comparatives de 1990, que mostren una disminució de la pobresa a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia meridional, i no volen dir que potser, les dades disminueixen la població pel percentatge d’emigració?

Tot i que a la seu del Banc Mundial tingui tallat en pedra el lema «El nostre somni és un món sense pobresa», el cert i irrefutable és que la població mundial augmenta i d’aquí es deriva que cada dia al món hi hagi un nombre més gran de persones pobres.

“Per a mi, i suposo que per a tothom, és de calaix que «Hi ha pobres, perquè hi ha rics».”

Durant la primera dècada del segle XXI es va produir una reducció històrica de la pobresa mundial i el nombre de persones que podrien ser considerades de classe mitjana gairebé es va duplicar. Hi ha moltes discussions per definir la classe mitjana; segons el Banc Mundial i els economistes, l’estudi de Pew la situa en la franja dels deu a vint dòlars diaris per a família tipus. Així que només un 16% de la població mundial viu amb 20 o més dòlars diaris, el que és considerat pels estàndards mundials com un ingrés “mitjà-alt”.

Per això, actualment, la classe mitjana mundial és més petita i més pobra del que creiem. Diversos centenars de milions de persones que es donaven com sortits de la pobresa, estan molt a prop de recaure-hi.

“Per tant, la classe mitjana no és un país, és un món, un món pobre.”

Un sistema edificat sobre nivells excessius de desigualtat es descompon (Lansley) i les seves societats tendeixen a presentar un quadre menys saludable (Wilkinson i Pickett). El procés de globalització fa que les desigualtats impactin en les diferents classes socials (Blossfeld); de manera molt diferent, els ingressos, la riquesa i l’ocupació (Atkinson i Brandolini) de les classes mitjanes s’han vist afectats i existeix una important bretxa laboral entre els professionals molt ben pagats i els empleats de sous mitjans.

Al món occidental la classe mitjana està en declivi, però a l’Àsia creix. La fulgurant aparició i l’explosiu creixement a la Xina és un dels fenòmens més fascinants de la història: mai tantes persones havien fet tants progressos econòmics en una o dues generacions.

Aristòtil i Tocqueville van alertar dels perills que per a l’estabilitat interna i les relacions entre països pot suposar el declivi de les classes mitjanes. Les crisis que ens afecten avui per diferents motius, introdueixen elements d’inseguretat i d’inestabilitat d’imprevisibles, amb possibles conseqüències com, per exemple, un futur xoc entre les classes mitjanes dels països rics i dels emergents.

Les democràcies liberals del futur no funcionaran si les classes mitjanes no es veuen compensades pel seu treball i la seva moderació.

“Amb classes mitjanes cada vegada menys nombroses, econòmicament més febles i amb una desigualtat en augment, el capitalisme, apareix més fort que mai, tot recuperant les seves característiques «naturals».”

La globalització augmenta el nivell de vida i la productivitat, però infravalora el mercat de treball i augmenta les desigualtats socials. Les dades demostren que on les diferències entre rics i pobres són menors, la vida social és més intensa, la gent és més solidària, hi ha menys violència i l’esperança de vida és més gran.

Aristòtil, va assegurar que la millor comunitat política és aquella en què el poder està en mans de la classe mitjana, perquè confina els extremismes polítics a un paper marginal, dóna estabilitat i ajuda al creixement econòmic.

Malauradament, Aristòtil era un home ben despert, i potser mai no hauria imaginat una societat tan poruga, tan adormida, tan passiva, a la vegada que endogàmica i amb tan poca personalitat com es la societat en la qual vivim ara.

“Més letàrgica que malalta, més malalta que enganyada —i em refereixo a nosaltres, no pas a la veïna.”

Però, dels pobles oprimits, de la destrucció dels recursos i de l’entorn, de les persones gentrificades, de la pobresa, i dels abusos, sorgeix la dignitat i l’alçament, sorgeixen les estratègies creatives i es generen i reinventen noves formes de treballar i de relacionar-nos, formes autogestionàries i participatives, com passa ara en els territoris de Kurdistan i com també passa en els nostres barris, pobles i muntanyes, i a poc a poc, gota a gota, flama a flama, somriure a somriure, es teixeix l’alternativa, perquè d’una altra manera per a nosaltres ja no és possible. Aquestes paraules són un especial agraïment a totes nosaltres, les que de vegades caiem i pensem que ja no podem més, i que tot i la dificultat i la grandària dels murs que s’aixequen i ens separen, aquí continuem amb el nostre esforç, construint un altre món possible, on mai més no estarem soles.