El comú

L’economia comunal. David Algarra

L’estudi de l’economia i, sobretot, de l’economia política, és una disciplina intel·lectual relativament recent. Podem datar-la al voltant del segle XVII, amb l’adveniment d’allò que avui dia s’anomena economia moderna. Tot i que en el pensament aristotèlic i en la filosofia escolàstica medieval podem trobar alguns pensaments econòmics, és en l’Edat Moderna on es produeix un interès rellevant per l’estudi dels processos econòmics, amb l’objectiu principal del desenvolupament de les forces productives, orientades al creixement del poder dels Estats. Economistes moderns, com Adam Smith, reclamen l’eliminació dels obstacles a una iniciativa lliure d’entrebancs morals en benefici del lucre personal i la riquesa de les nacions.1 És el començament de la privatització dels comunals, dels tancaments de terres, de la prohibició dels gremis, però també de la divisió i de l’especialització del treball, del «sagrat dret de propietat» liberal, de la competència ferotge, de la separació entre vida laboral i vida personal i d’un mercat on els preus s’ajusten segons les lleis de l’oferta i de la demanda o, més tard, segons una planificació centralitzada. En definitiva, és l’inici de l’homo œconomicus i del capitalisme, sigui de mercat o d’Estat.

Abans d’aquests canvis, per les classes populars era un oxímoron pensar en termes de vida laboral i vida personal, no s’havia introduït el concepte d’horari fix de les fàbriques de la revolució industrial i qualsevol podia exercir en diferents moments del dia diverses activitats destinades a la subsistència de la seva família a la vegada que, per exemple, educava als seus fills o es relacionava amb els veïns, sense distingir entre treball i vida personal. Però, a més, els comportaments econòmics d’aquestes societats preindustrials no es corresponien amb els criteris de racionalitat instrumental del lliure mercat o de la raó d’Estat, sinó que estaven sustentats en normes morals i culturals per garantir les necessitats bàsiques de la comunitat. És el que E. P. Thompsom, un dels pares de la història des de baix, va anomenar com economia moral de la multitud2. Per exemple, en les viles i ciutats les classes populars exigien que es garantís l’abastiment dels productes bàsics a uns preus fixos i assequibles i quan es volia liberalitzar el comerç eren habituals els grans motins de subsistències, ja que els comerciants anaven allà on es podia vendré a un preu més alt, posant en risc la vida de moltes famílies. També, l’economia de subsistència del món rural estava plena de costums que intentaven garantir que tothom tingués les seves necessitats cobertes, per davant del benefici particular. La tinença d’una part del territori en mà comuna o les servituds d’aprofitament col·lectiu són alguns d’aquests costums.

No es tracta d’idealitzar aquestes societats anteriors al capitalisme com una Arcàdia imaginaria, són de sobres coneguts els múltiples conflictes que hi va haver entre les classes populars i els altres estaments, que a partir sobretot de la Baixa Edat Mitjana vivien a costa d’una part del treball dels primers, generalment cobrant en espècie, però tampoc hem de caure en l’altre extrem, reduint la història de les classes populars a una història de sotmetiments, ocultant o negant el poder popular que existia en aquestes comunitats camperoles i vilatanes. De fet, segons explica l’historiador Gaspar Feliu, els altres poders a penes intervenen en les formes locals d’organització política i econòmica. L’objectiu principal de l’elit romana, visigoda, musulmana, carolíngia, etc. va ser l’obtenció de rendes i/o la recaptació d’impostos3 i com, per exemple, es desprèn de l’estudi de la Sentència Arbitral de Guadalupe, moltes vegades els senyors tenien molts problemes per cobrar, ja que els pagesos s’hi negaven. Pensem per un moment que avui dia si uns treballadors es posen en vaga, deixen de cobrar el sou que sol ser el seu únic mitjà de subsistència. A l’Edat Mitjana, si uns pagesos es negaven a pagar les rendes senyorials, els qui patien eren els senyors perquè els pagesos tenien accés als mitjans de producció i tenien assegurada la seva subsistència. Aquesta és una diferència substancial entre el capitalisme i les societats tradicionals rurals populars. Com diu l’escriptora i activista feminista Sílvia Federici: «A França, es van produir mil «emocions» (aixecaments) entre la dècada de 1530 i la de 1670; moltes van involucrar províncies senceres i van fer necessària la intervenció de les tropes (Goubert, 1986:205). Anglaterra, Itàlia i Espanya presenten una imatge similar, el que indica que el món precapitalista de l’aldea, que Marx menysprea anomenant-la «idiotesa rural», va poder produir un nivell de lluites tan elevat com qualsevol que hagi lliurat el proletariat industrial»4.

La història des de baix de les societats preindustrials i posteriors també ens porta a conèixer l’evolució històrica del concepte de propietat. Actualment tenim la propietat privada i la pública o estatal, però com hem dit, antigament existien altres formes de propietat de caràcter comunal, tot i que a Catalunya se’ns ha venut com a tret diferencial l’emprenedoria de la burgesia catalana moguda per interessos particulars i un individualisme agrari sempitern de la pagesia, que convertia la nostra terra en l’anomalia d’Europa i que la historiadora catalana Rosa Congost ja va qüestionar tan encertadament5.

La propietat privada com l’entenem avui dia es va decretar i imposar a través de les revolucions burgeses dels segles xviii i xix però ja s’estava gestant des d’abans, tal com Marx va posar en relleu en els capítols xxiv i xxv sobre l’acumulació originària del primer volum d’El Capital, quan tracta sobre els processos d’encerclament de les terres comunals i de la privatització dels mitjans de producció, que juntament amb la prohibició dels gremis artesanals comportà la proletarització dels camperols i artesans, desposseïts dels seus mitjans de subsistència.

Aquestes terres comunals són la part més coneguda dels béns comunals perquè han arribat fins als nostres dies, però inclús hi va haver mitjans comunals de la indústria de transformació com molins, fargues, forns, etc.

“Podem dir que el model econòmic primigeni de qualsevol societat humana va ser-hi eminentment comunal.”

Tanmateix, no és una qüestió del passat, l’antropologia ens mostra que actualment existeixen pobles originaris que mantenen els béns comuns com a propietat comunal. Per altra banda, tampoc és un producte del règim senyorial o feudal, el mateix Kropotkin a la seva obra desmenteix amb molts exemples la teoria que la comunitat d’aldea amb el seu suport mutu i els seus béns comunals fos un desenvolupament servil: «És anterior a la servitud, i fins i tot la submissió servil va resultar impotent per trencar-la»6. L’historiador català Gaspar Feliu sosté que l’origen del comunal a la nostra geografia l’hem de buscar en les societats indígenes preromanes: ibers, vascons i aquitans, predominantment7. De fet, inclús a l’antiga Roma, la civilització del ius utendi et abutendi, bressol del dret privat i la propietat privada actual, en el seu origen predominava la possessió de la terra en comú. El gens romà era l’organització social, política i econòmica que existia en la Roma arcaica, abans del sorgiment de la civitas. Cada gens estava format per un grup de famílies que compartien uns costums particulars que promovien la solidaritat i el suport mutu entre els seus membres i que posseïen i cultivaven la terra col·lectivament.

A mesura que Roma creix per les conquestes el gens va perdent els seus atributs i va guanyant pes l’Estat, així com la propietat privada de coses i persones, però quan arriba la crisi de l’Imperi tornen a aparèixer costums i formes d’organitzar-se més pròpies de societats anteriors, doncs la romanització no va ser total. Llavors es produeix una progressiva ruralització, un èxode de la ciutat al camp, un retrocés de l’esclavisme i una orientació de la producció que tendeix a satisfer les necessitats locals, l’autoconsum i l’aïllament.

***

A l’actual territori català, a partir del segle vi es troben documentades comunitats pageses de caràcter autàrquic com el poblat de Bolavar (Seròs), de Puig Rom (Roses) o de Vilaclara (Castellfollit del Boix), sense centre senyorial i on el grau de dependència amb un poder oligàrquic ens és desconegut. Podem parlar, doncs, d’un poder popular que coexisteix amb altres poders ja empobrits que no tenen prou força per a reproduir el sistema d’explotació directa dels esclaus8.

Durant tota l’Alta Edat Mitjana les comunitats rurals es van organitzar segons els seus propis usos i costums. Abans de l’any 1000 es fa difícil conèixer el que s’expressava en actes col·lectius que normalment no es plasmaven per escrit, ja que parlem de societats de tradició majoritàriament oral, però sabem que va ser així per documents posteriors. En moltes cartes de poblament i franquesa surten expressions similars a aquestes quan se sancionen alguns costums com privilegis: «antiquitus consueverunt» (com s’acostuma des d’antic) o «prout antiquitus est fieri consuetum» (d’acord amb l’antic costum) o «antiquitus consueti» (antics costums). És a dir, l’aparició d’un costum en un document és l’aparició oficial, no la real que és molt més antiga9, de fet el privilegi polític era una exempció que moltes vegades era prescindible pel comú de veïns10.

Un d’aquests costums medievals en l’àmbit local consistia a tenir una part significativa de la terra en règim comunal. Els béns comunals de la societat precapitalista catalana eren un cos de béns rústics pertanyents al comú de veïns, que per la seva naturalesa complementaven el conreu de la terra i la subsistència familiar. Recursos comunals van ser les pastures, els boscos, les aigües, els erms, les salines, la caça, la pesca, etc. Sobre aquests béns radicats en un terme, els habitants d’un lloc n’exercien un dret d’aprofitament per a les necessitats de cada casa, amb què no podien ser utilitzats per al lucre o la comercialització.

Es poden trobar algunes referències sobre els béns comunals en normes de dret general com ara l’Usatge 72 strate o a la Constitució de les Corts de Barcelona de 1283. Per exemple, a l’Usatge strate, s’estableix que camins i vies públiques, aigües corrents i fonts vives, prats i pastures, boscos, garrigues i roques, pertanyen a les potestats, però no com un dret, sinó com un deure de disposició, ja que les potestats estan obligades a atorgar els comunals a les comunitats que estiguin en disposició de treballar-los. Però, per tractar-se d’un fet que sorgeix per obra de les comunitats locals, és en les fonts de caràcter local on trobarem més referències. Per exemple, en els llibres del Mostassaf de Barcelona, Igualada, Solsona, Sabadell, Sant Llorenç de Morunys, etc.

A diferència dels béns comunals de molts pobles originaris, en els quals pràcticament tot ho tenen en règim comunal, a l’Edat Mitjana catalana els comunals representaven un complement per la subsistència familiar, tant per les cases grans com per les més modestes, constituint una certa garantia de sosteniment per a tothom dintre d’una economia molt diversificada. Per exemple, també existia la propietat familiar, els veïns a prop de la seva llar podien tenir hortes (regadiu), terres de conreu (secà), prats, galliners, bestiar estabulat, etc. Tot i que aquests predis, que podien tractar-se d’alous o establiments emfitèutics, no s’han de confondre amb la propietat privada actual, ja que estaven sotmesos a una sèrie d’obligacions en favor de la resta de veïns, com la servitud de rostoll, l’espigatge o la servitud de redall.

La servitud de rostoll era l’obligació que tenien les famílies per deixar passar els ramats dels veïns a les seves terres després de les collites. Això proporcionava abundants pastures al bestiar del comú i a canvi la terra rebia adob de qualitat pel següent cultiu, de fet, quan segles després comencen els tancaments i privatitzacions de terres, els fems es convertiran en una mercaderia més. L’espigatge era el costum que tenien els veïns per entrar a una propietat agrícola i recollir del terra les espigues oblidades als camps pels segadors, però que es feia extensiu a altres productes que havien caigut a terra. La servitud de redall era l’obligació de deixar les segones herbes pel bestiar dels veïns en un prat particular. Hi havia molts altres tipus de servituds comunitàries, per tant, tot i que existia la propietat familiar no era una plena propietat com ara, sinó que en alguns aspectes era una copropietat o propietat compartida. El que més tard anomenaran els liberals despectivament propietat imperfecta.

***

La majoria dels historiadors atribueixen la titularitat dels béns comunals al comú de veïns mentre el municipi no es concreta com a organisme estructurat amb una representació permanent. Mentre no s’arriba a aquest estadi, el que compta és el comú de veïns com a organisme autònom. Inicialment, sobretot en comunitats pirenaiques, l’alou comunal era la propietat col·lectiva més estesa, en la qual tant el domini directe com el domini útil era de tots els veïns. Aquest tipus de propietat comunal acostuma a quedar en l’oblit perquè genera poca documentació o, per regla general, roman perduda.

Els senyors van lluitar per apoderar-se d’aquesta propietat alodial col·lectiva i imposar el seu domini a pobles i terres11. La poca documentació que hi ha sobre l’alou comunal és la conseqüència dels plets amb els senyors que van intentar usurpar-lo. Per exemple, l’any 977 en el plet de Vallformosa els veïns aconseguirien que el comte reconegués que la vall era alou comunal per dret d’aprisió12.

A la Baixa Edat Mitjana el més comú a la geografia catalana eren els drets d’aprofitament dels béns comunals, anomenats emprius, per bé que existeix la hipòtesi que l’empriu és fruit de la usurpació dels francs alous comunals a les comunitats rurals per part del poder comtal i senyorial. Els veïns n’exercien el seu dret d’emprivar en forests que eren de domini directe d’una potestat. Existien drets d’ús més concrets com el «dret de gallorsa», que és el dret de pasturar les ovelles a les terres comunals, o el «forestatge», que és el dret de fer ús d’un bosc comunal, etc.

Els emprius no eren exclusius de la muntanya, fins i tot a les terres del terme de Tortosa també eren significatius per a la ramaderia. Tampoc hem de pensar que es tractaven d’aprofitaments especialment de zones d’interior, als pobles costaners també existien pràctiques comunals, com per exemple la gran xarxa comunal del Port de la Selva, una xarxa de grans dimensions (400 m de llarg i 30 h d’ample), anomenada Art Gros o Art Comunal, que es guardava a l’església del poble i quan es detectava que un banc de tonyines entrava a la badia, tota la comunitat convocada per les campanes de l’església cooperava per fer la pesca de la tonyina seguint la tècnica de l’almadrava13.

Hi havia diverses formes d’aprofitament dels béns comunals que eren regulades pels usos i costums de cada localitat i per les ordenacions del comú, per bé que es poden resumir en tres:

  1. L’explotació col·lectiva o comunal, que ha de ser simultània, sense poder dividir el bé entre persones concretes.

  2. La distribució del bé en lots, sorts o quotes en proporció al nombre de membres de cada casa. Per exemple, les boïgues eren un cultiu temporal sobre un espai de titularitat col·lectiva.

  3. Quan la naturalesa del bé no es presta a la divisió en lots i tampoc es pot explotar col·lectivament, s’adjudica en pública subhasta a una casa amb la condició que el producte sigui per satisfer les necessitats del comú de veïns.

També hi havia altres tipus de béns comunals, que no sempre eren monopoli senyorial, com determinats establiments, obres, serveis o mitjans de la indústria de la transformació. Per exemple, fargues, que a la Carta de Població de Prades (1159) o a la Carta de Població de Malgrat (1373) es diu que són de tots els veïns; molins comunals, que apareixen en Cartes de Població com la de Cabecers (Tortosa); teuleries, com la que el 1265 es reconeix pertanyent des d’antic a la comunitat de Canet de Rosselló; ponts, com els que es reconeixen al Privilegi de Balaguer (1218) per travessar el riu Segre, que també són del comú; l’escorxador o carnisseria (macellum) que s’esmenta a la Carta de Població de Figueres (1267) i que tenia també la ciutat de Girona; murs, fosses i altres elements defensius (Castellbò, Carta de Poblament de 1195); carrers, places i barris ciutadans (Lleida, «Consuetudines Ilerdencs», 1191); forns comunals (Palamós, Carta de Poblament de 1279); banys (Balaguer, documentats el 1156); hospitals (Agramunt, Carta de Poblament de 1163); mines de sal (Cardona, Carta de Poblament de 986), etc.

Per altra banda existien activitats comunals, com les prestacions col·lectives de treball per realitzar una obra pública, anomenada vediau a la Vall d’Aran o treball a jova a la resta de Catalunya, per arranjar camins, reparar ponts, netejar les basses comunals o qualsevol altra acció pel bé comú. Així com la pràctica del suport mutu entre els veïns que rebia el nom de tornajornal o tornallom, segons el lloc. Sense oblidar les confraries o els gremis que en molts aspectes eren considerats també associacions comunals.

***

Aquests béns comunals no eren de lliure accés, sense una consciència de conservació, com va entendre Garrett Hardin en el seu conegut article Tragedy of the commons, sinó que, com va demostrar l’economista Elinor Ostrom en el seu estudi d’experiències comunals al voltant del món14, les normes d’aprofitament i preservació eren decidides pels mateixos usuaris dels béns. A Catalunya, l’assemblea de tots els veïns o consell general, aquesta organització política local, anomenada consell obert en altres territoris de la península, va sorgir perquè es trobessin tots els interessats en aquests aspectes de la vida econòmica que compartien i que havien d’organitzar i gestionar. Que la regulació d’allò que és comú quedés a càrrec dels mateixos veïns va reforçar encara més les relacions i els vincles entre els habitants d’un mateix lloc, refermant l’estreta solidaritat15.

Aquestes reunions s’anunciaven a toc de campana, banya (ad sonum corni) o qualsevol altre instrument de vent i se celebraven a dins o fora de l’església, dins del cementeri, en l’era d’un mas, a la plaça, sota un arbre, al pati del castell o a fora del castell, etc.

“Els arbres centenaris, avui dia monumentals, eren molt importants per aquestes comunitats camperoles, ja que representaven el testimoni viu que connectava les generacions pretèrites, presents i futures.”

Joan Amades, al seu Costumari Català, una extraordinària recopilació de cinc mil pàgines de costums catalanes, ens descriu com eren les Juntes d’Arbre, reunions del comú de veïns que es feien sota un arbre i que en acabar l’assemblea s’agafaven de les mans i feien un ball rodó al voltant de l’arbre per tancar els acords16. Avui dia podem trobar algunes reminiscències d’això a la festa de l’Arbre de Maig, un ritual ancestral que és present a tota Europa. Un exemple molt conegut eren les reunions supracomunals dels comuns de Parets, Gallecs i Mollet del Vallès que tenia lloc als roures de Manent, al costat de la masia de Can Ros. Aquests roures ja no existeixen però l’any 1993 en commemoració del mil·lenari de la primera vegada que surt mencionat Mollet en un document, es va plantar el roure del mil·lenari al parc de Can Mulà i en ocasions especials l’ajuntament fa el plenari sota aquest arbre, intentant reproduir la reunió del comú de veïns.

Amb la creació del municipi orgànic l’any 1265 per Jaume I, apareixen altres òrgans de govern més restringits, anomenats consell jurat, reduït o estret, que durant molt de temps conviuen amb el consell general que continuarà intervenint en moments importants, això sobretot en les ciutats, ja que en molts pobles, especialment en les zones de muntanya, el consell general durant molts segles va continuar com a òrgan únic. Aquesta primera forma de municipi va rebre el nom d’universitat a bona part de Catalunya, tot i que a altres llocs va adoptar altres noms, com comú o paeria. Així, el govern local estava format per la universitat d’habitants del lloc per una banda, i pels oficials de la cúria del batlle per l’altre, aquests últims com a representants del poder baronial o reial. És a dir, el batlle no era un membre de la universitat.

***

La història de la pèrdua dels béns comunals i de l’autogovern local compren un procés de segles i no va ser homogeni a tot el territori, ni lineal, sinó que hi va haver avenços i retrocessos de pèrdua i de recuperació del poder polític i econòmic des de baix. Però això és una altra llarga història i mentre hi hagi gent interessada a revifar i posar en pràctica la vida comunal, el silenci dels vençuts serà escoltat.


1SMITH (1991). La riquesa de les nacions. Edicions 62.

2THOMPSON (2016). Costumbres en común.

3FELIU (2009). La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos.

4FEDERICI (2004). Calibán y la bruja. Mujeres, cuerpo y acumulación originaria.

5CONGOST (2002). Comunales sin historia. la Catalunya de los masos o los problemas de una historia sin comunales (Historia de la propiedad en España bienes comunales, pasado y presente).

6KROPOTKIN (1902). L’ajuda mútua: un factor en l’evolució.

7FELIU (2009). La llarga nit feudal. Mil anys de pugna entre senyors i pagesos.

8SALRACH (2004). Catalunya a la fi del primer mil·lenni.

9FONT I RIUS (1985). Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval.

10IZQUIERDO MARTÍN (2007). En nombre de la comunidad. Antropología de la propiedad en el Antiguo Régimen, en CONGOST [et al.]. Campos cerrados, debates abiertos. Análisis histórico y propiedad de la tierra en Europa (siglos XVI-XIX).

11SALRACH (1987). Història de Catalunya. II. El procés de feudalització (segles III-XII).

12BONNASSIE (1979). Catalunya Mil anys enrera (segles X–XI).

13COROMINAS (2015). La mar d’Amunt. El Port de la Selva. Un caràcter comú, un tarannà i una forma de fer de tot un poble.

14OSTROM (1990). Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action.

15FONT I RIUS (1985). Estudis sobre els drets i institucions locals en la Catalunya medieval.

16AMADES (2005). Costumari Català. Edicions 62.