Llac de banyoles

“Què queda del comunal a l’Estany de Banyoles?”, entrevista a Carles Quer Feo

 

Carles Quer Feo

Nascut a Banyoles el 1975, llicenciat en Biologia per la Universitat de Girona. Ha treballat en projectes i treballs relacionats amb el medi ambient, des de l’educació ambiental a la gestió del territori, i, especialment, en varis projectes de conservació d’espècies del programa LIFE de la Unió Europea. S’incorpora com a voluntari a l’associació Limnos el 1998, i n’és el president de 1999 a 2005, participant de les activitats de l’associació en defensa i divulgació del patrimoni natural del Pla de l’Estany, dinamitzant el programa de voluntariat ambiental i col·laborant també amb altres moviments socials.

 

Què queda del comunal a l’Estany de Banyoles?

Entrevista amb en Carles Quer Feo, membre de l’associació ecologista Limnos, de Banyoles.

Per Xavi López

El tercer diumenge de juny de 1685 es va signar una Concòrdia que posava fi al llarg litigi sobre la propietat de les aigües de l’estany de Banyoles. Per la Concòrdia de 1685, la Universitat de la ciutat (com s’anomenava aleshores a la institució que, després de l’arribada dels Borbons, s’anomenà Ajuntament a tot el Principat) quedava com a administradora de les aigües de l’estany en règim de subemfiteusi. Això volia dir que les “particulars e singulars personas, tant presents com absents com esdevenidors habitants” éren les legítimes usufructuàries de l’ecosistema hidrogeològic. La propietat de l’estany esdevenia, doncs, comunal, tot i que tant la fiscalia del Rei com el Monestir de Banyoles feien constar que allò havia estat una mena de “regal” dels poderosos per al poble.

A llarg dels segles, les diferents administracions, castellanes i catalanes, de fora la vila han anat introduint modificacions en les normatives, de tal manera que el règim comunal ha patit anades i tornades. Les lleis de desamortització del primer terç del segle XIX, veritables subhastes dels béns comunals de viles i indrets, van privatitzar els recursos naturals, posant-los en mans de particulars. L’ajuntament de Banyoles va redimir el bé comunal, però l’any 1969 en l’inventari de béns se’l fa figurar com a bé de propis o patrimonial (és a dir, propietat de les institucions públiques), obrint la porta a l’explotació mercantil de l’indret. Som a l’època tardofranquista, però ja es veuen arribar les pràctiques de l’explotació dels béns naturals amb les quals tan familiaritzades estem avui en dia. La constitució del 78, paper mullat en tants aspectes, no ho serà menys en l’àmbit dels béns comunals: per primera vegada, un article de la Constitució (el 132.1) reconeix el caràcter singular dels béns comunals en esmentar-los separadament dels béns de domini públic i dels patrimonials. L’ajuntament de Banyoles declararà, no sense litigis, definitivament un bé comunal l’estany el 1993.

Però això no va deturar les polèmiques. Una associació ecologista formada per habitants de Banyoles, Limnos, porta 30 anys denunciant les males pràctiques d’administracions i empreses privades envers el medi natural. La cel·lebració d’esdeveniments esportius (com les olimpíades de Barcelona) i el turisme dins del llac també han portat a sovintejar debats. Fins fa ben poc (2015), una polèmica amb el Club Natació de Banyoles torna a posar sobre la taula la importància del règim jurídic dels béns naturals, dels drets d’aprofitament, drets de gaudi i obligacions de manteniment de la ciutadania envers un indret sobre el qual no sempre és prou conscient que té la potestat. Entrevistem Carles Quer Feo, de l’associació Limnos, per aprofundir en aquesta complexa realitat històrico-natural i anar més al detall.

Lo Comunal (LC). Com es concreta, avui en dia, l’aprofitament comunal per part de les veïnes de la vila?

Carles Quer (CQ): A efectes pràctics l’ajuntament de Banyoles és qui gestiona el bé comunal com a representant dels veïns, i per tant, és qui determina com es fan els aprofitaments, normalment a través de concessió. D’una banda hi ha l’aprofitament material de l’aigua de l’estany com un recurs per a consum per a reg o per a aigua potable. Hi ha una captació d’aigua de l’estany, que és portada a una potabilitzadora gestionada per empresa privada i distribuïda per als veïns i altres pobles de la comarca, i a la vegada hi ha autoritzacions per a captació o derivació d’aigua dels recs de desguàs de l’Estany, per a regar horts particulars al llarg d’una trama molt extensa de recs, ramals i derivacions.

Per altra banda, hi ha l’aprofitament del bé comunal amb ocupació de l’espai, o sigui de l’Estany, per a realitzar activitats de forma permanent o temporal. Existeixen concessions administratives per al funcionament d’una barca de passatgers i barques turístiques de rems, una concessió per a la zona de bany i bar-restaurant dels Banys Vells, l’ús del bé comunal per part del Club Natació Banyoles (que inclou zona de bany i instal·lacions esportives) i per a les pesqueres. Existeixen reglaments i ordenances municipals, que per exemple determinen l’ús de l’aigua dels recs per a regar, o el reglament d’activitats de l’Estany que determina quines activitats s’hi poden fer i a on, estableix sancions i protegeix l’entorn natural. Un cas curiós és el de les pesqueres, que són unes construccions antigues (construïdes entre 1850 i 1950) situades a la riba de l’Estany, dins el bé comunal, que tenen cedits els drets d’ús per cinquanta anys als seus propietaris, amb una ordenança que en regula el seu funcionament i les obligacions dels propietaris de la concessió.

Llac de banyoles
Explicant la biodiversitat

LC. Quines càrregues fiscals recauen sobre les propietats comunals de l’estany? És a dir, què n’extreuen, les administracions, de les diferents activitats que es porten a terme a les aigües de l’estany?

CQ. Hi ha activitats que generen uns ingressos fixes anuals a l’ajuntament, com per exemple les concessions de la zona de bany i bar dels Banys Vells, o la barca de passatgers de l’Estany, la Tirona. A més hi ha altres casos especials, com l’ús de l’estany per gravar anuncis que també generen unes taxes. Aquests beneficis s’haurien de destinar a un aprofitament conjunt amb els veïns, i no a l’obtenció de beneficis per part de l’ajuntament com si fos un bé patrimonial. En realitat aquests ingressos van al calaix comú de l’ajuntament, i no tenen cap destí concret, més enllà d’ajudar a desenvolupar les activitats pròpies de l’ajuntament. En aquest punt, hi ha gent que discrepem que aquests ingressos generats pel bé comunal, es destinin a actuacions a la ciutat, enlloc d’invertir-los específicament en la conservació del bé comunal, especialment quan es tracta d’un espai natural amb uns usos recreatius i esportius importants, i que necessita d’inversions constants en manteniment, gestió de l’ús públic i conservació del patrimoni natural i cultural.

A nivell de veïns potser el retorn fiscal més directe és en el cànon de l’aigua. L’ajuntament s’ha oposat a algunes pujades d’impostos relacionades amb el cànon de l’aigua, en considerar que, a diferència de la resta d’aigües de Catalunya, l’aigua de Banyoles és bé comunal dels veïns, i no és de rebut carregar un cànon per a un ús d’una aigua que ja és propietat dels veïns. En tot cas, sobre això també hi hauria molt a debatre, ja que el cànon també inclou aspectes com la depuració de l’aigua, que sí que està assumida per la Generalitat.

LC. Quina és l’actitud i el coneixement de les veïnes davant la titularitat municipal, i sobretot davant del règim comunal de la propietat de l’estany? Els ciutadans i les ciutadanes estan organitzades? Senten els fenòmens de privatització com a una cosa que els afecta?

CQ. En general hi ha molt desconeixement del que suposa. Tot i ser-ne copropietaris/àries, la majoria d’habitants de Banyoles no coneixen els seus drets sobre l’aigua i no els reclamen. És així com l’Ajuntament ha acabat gestionant el bé comunal com una propietat patrimonial més, en funció de les necessitats o interessos del govern del moment i sense cap participació ciutadana. No hi ha cultura sobre el funcionament del bé comunal, i a vegades fins i tot se’n fa un ús erroni. Va sorgir un grup de gent que al·legava poder-se banyar a qualsevol lloc de l’estany, perquè l’estany era de tots.

 

“Que una part del bé comunal deixi de ser-ho amb l’argument que no ha estat utilitzat durant anys, és una irregularitat, ‘una presa de pèl’ cap al conjunt de ciutadans i ciutadanes que, durant anys, han vist limitat el seu dret de pas”.

 

Organització n’hi ha poca. Només l’any 2010 es fa formar una Plataforma cívica en defensa de l’aigua de l’Estany (https://aiguadebanyoles.wordpress.com) que vam intentar treballar per a la creació d’una empresa pública d’aigua. El motiu era que l’ajuntament estava a punt d’aprovar la creació d’una empresa mixta (capital privat amb un 80% de les accions i municipal 20%) per al servei d’aigua potable amb drets fins el 2060. Aquest grup de gent va fer una feina important de sensibilització, però finalment el projecte es va aprovar, i ara tenim la gestió de l’aigua hipotecada per 50 anys.

 

Llac de banyoles
Foto: Carles Quer

LC. Com considereu una polèmica com la que el 2015 es va esdevenir al voltant de la declaració com a bé públic (i, per tant, propietat de l’administració) dels terrenys i aigües cedits al Club Natació de Banyoles? Creieu que es tracta d’una privatització encoberta?

CQ. Aquesta actuació de 2015 sí que va resultar polèmica, i malgrat no tenir cap afectació ambiental real, doncs la discussió era sobre la titularitat d’uns terrenys ja ocupats pel Club Natació (CNB), nosaltres vam criticar la gestió que se’n va fer. A la pràctica va suposar la descatalogació d’uns terrenys comunals, que teòricament no prescriuen mai, argumentant que el camí no es feia servir. Que una part del bé comunal deixi de ser-ho amb l’argument que no ha estat utilitzat durant anys, oblidant el matís que una tanca n’impedeix el pas, és una irregularitat, “una presa de pèl” cap al conjunt de ciutadans i ciutadanes que, durant anys, han vist limitat el seu dret de pas. Tot plegat va ser una estratègia administrativa o argúcia legal difícil d’entendre, per acabar regularitzant una situació alegal en la qual es trobaven aquests terrenys comunals cedits de forma irregular al CNB fa molts anys per poder construir les seves instal·lacions.

El debat sobre si l’ús que fa el CNB de l’estany és una privatització encoberta té aspectes a favor i en contra, i és difícil de resoldre. Limnos sempre ha demanat dret de pas per la zona on ara hi ha el CNB, però per raons de seguretat i de control d’accés sempre se’ns ha negat. No deixa de ser un club esportiu amb una base social molt potent, havia arribat als 10.000 socis en una comarca de 23.000 habitants, amb un important paper comarcal en el foment de l’esport de base per a totes les edats en rem, piragüisme, natació i altres disciplines associades, i amb projecció internacional de la ciutat. Hi ha coses que no estan ben gestionades, com que Banyoles no tingui piscina pública perquè hi ha la del CNB, que es va fer durant les olimpíades amb diners públics, i que els preus d’accés a les instal·lacions o per fer-se soci no siguin populars, per no dir que són prohibitius. Potser en aquest cas, a parer meu, no es tracta tant de denunciar la privatització pel CNB del bé comunal, sinó que caldria treballar per la socialització d’un club amb tanta importància social i històrica a la ciutat, fent-lo més accessible econòmicament als banyolins i banyolines. També ens molesta a Limnos que sembla que el CNB gestioni el camp de regates de l’estany i les instal·lacions esportives (boies, senyals, cables, etc…) sense tenir en compte els temes ambientals, i sense que l’administració ho controli com hauria de fer.

LC. Com relacionaríeu el règim comunal i la defensa del patrimoni natural? Si per part de la ciutadania existeix desídia, imaginem que aposteu per una política de l’administració per protegir el medi…

CQ. Evidentment la nostra aposta és la protecció de l’espai a través d’una gestió compartida per diferents administracions. Fa anys que reclamem la figura de Parc Natural, un esgraó més de protecció de l’actual que disposa l’espai, i que permetria catalogar l’espai com es mereix pels seus valors hidrològics i de biodiversitat. L’Estany càrstic més gran de la Península Ibèrica bé s’ho valdria. De fet pels seus valors més que demostrats a nivell nacional i europeu ja hauria d’haver-ne estat declarat. Però fins i tot això, entra en conflicte amb el bé comunal. Un Parc Natural és gestionat per la Generalitat, i això implica que l’ajuntament de Banyoles perdria poder de decisió sobre les seves aigües, cosa que no agrada. A la vegada, la població de Banyoles propietària del bé comunal, veu l’espai com un lloc recreatiu i de gaudi; per tant, si els féssim una consulta, fet que seria recomanable, caldria fer una bona campanya perquè no sortís que no es vol el Parc Natural. S’ha fet córrer durant anys que en un parc natural no hi hauria zones de bany ni activitats esportives. Fet del tot fals. Estem, doncs, entre l’obligatorietat legal de protegir l’espai natural, i el dret de respectar els drets dels seus propietaris legítims. Malgrat tot, segur que es podrien trobar fórmules jurídiques que satisfessin a tothom.

LC. El vostre grup, Limnos, es deu haver trobat amb alguns casos dignes d’esmentar. Ens en podries parlar d’algun o alguns casos concrets d’especial rellevància?

CQ. Bé, ens han arribat a dir que l’Estany era abans un camp de regates de rem que un espai natural protegit. Tècnicament és correcte, però la frase defineix molt bé una visió completament antropocèntrica sobre l’estany. Als anys 80 hi havia projectes de camp de golf, urbanització de la riba del municipi de Porqueres, la voluntat de reproduir al front de l’Estany el model de la costa Brava, etc… Per sort han quedat molt enrere moltes d’aquestes actituds, fins i tot la gent ja no recorda que fins als anys 50 i 60 hi havia l’abocador de deixalles de Banyoles a la riba de l’Estany. Al 1992 per les Olimpíades ja es van regular algunes activitats, prohibint l’esquí nàutic o restaurant la riba de l’Estany, i més recentment també s’han fet coses positives. Actualment, però, hi ha un debat important sobre l’espai natural, amb una forta aposta municipal pel turisme esportiu i les competicions esportives, i creiem que caldria equilibrar-ho amb un major foment dels valors naturals (rutes, espècies, llocs singulars,…) i culturals (jaciment neolític de La Draga, Vila Romana de Vilauba, Barri Vell de Banyoles, els recs i horts…).

 

Foto: Carles Quer

 

LC. Ens faries cinc cèntims de què és, com neix i què significa La Llúdriga (l’animal, i la revista…)?

CQ. La Llúdriga ha estat utilitzada com a logotip i com a nom de la revista de l’entitat Limnos des de la nostra creació al 1987, i és que entre els objectius fundacionals de l’entitat hi havia la recuperació d’aquesta espècie extingida per la mà de l’home a l’Estany. El projecte de recuperació de l’espècie als aiguamolls de l’Empordà als anys 90, i la millora en la gestió de l’espai, van afavorir que l’any 2010 es detectés de nou a l’Estany, i ara n’és un animal emblemàtic. El retorn de la llúdriga no deixa de ser un reconeixement a la tasca de l’entitat que va sorgir a la comarca coincidint amb l’aparició del moviment ecologista a Catalunya a la dècada dels anys 80.

 

“Si ho intentem, hi ha motius per creure en una convivència respectuosa entre l’home i la natura que ens ha vist créixer”.

 

LC. Voldríem, per acabar, que ens parlessis una mica de la natura. Espècies animals i vegetals en perill, causes d’aquest perill… Però també una petita evocació sentimental, si et sembla bé, del significat personal que té per a tu l’estany, i també el significat col·lectiu que té per a la gent que hi viu a la vora…

CQ. Cada persona té una visió molt personal de l’estany, i jo no en sóc cap excepció, però per mi el més valuós d’aquest espai és que t’ho dona tot. Records familiars de passejades, amb els amics banyant-te, de festa, aprenent a veure ocells i descobrint la natura, amb la parella buscant els racons, treballant, aprenent a anar amb cotxe, descobrint la història de la ciutat, anant a córrer, fent una visita guiada a turistes, entretenir-se a fer fotografies, o simplement caminar i respirar aire net… tot omple molt. Com a exemple del complet que pot arribar a ser l’Estany puc fer servir quatre espècies destacades de l’espai. L’única planta protegida, la falguera Thelypteris, que creix a una riba de l’estany just on hi ha un senyal del camp de regates de rem, i on cal fer el manteniment amb cura per fer compatible natura i esport. Els musclos de riu, o nàiades, en honor a les nimfes que tenen cura de l’aigua. Aquests bivalves filtren i netegen l’aigua i ens indiquen que la podem utilitzar per beure. Aquí la fauna s’alia amb nosaltres i ens ajuda a mantenir l’aigua neta. La seva conservació serà sempre un senyal de bona salut de l’aigua. La cigonya blanca i la tortuga d’estany s’han reintroduït a l’espai. De la tortuga hi havia registre fòssil al poblat neolític de la Draga, que ens situa els primers pobladors utilitzant la closca com un bol, indicant com el poblament humà de l’espai ha anat sempre lligat a l’aigua de l’estany i als recs que van construir els monjos al segle IX. La cigonya ha criat gràcies al projecte de recuperació durant el qual es van construir unes llacunes que també protegeixen de les inundacions. S’alimenten a l’abocador i cada any cria una parella a la ciutat, símbol de prosperitat, tot indicant que, si ho intentem, hi ha motius per creure en una convivència respectuosa entre l’home i la natura que ens ha vist créixer.

 

Bibliografia

1. Revista La Llúdriga núm. 89. Oct. 2014. Què en farem del bé comunal? http://limnos.org/wp-content/uploads/2014/11/La-Lludriga_89.pdf

2. “Que sigui legal no sempre vol dir que sigui moral” .
http://www.limnos.org/que-sigui-legal-sempre-vol-dir-que-sigui-moral/

3. En mans de qui deixem la gestió de l’aigua potable del bé comunal de l’Estany de Banyoles ??
http://www.limnos.org/en-mans-de-qui-deixem-la-gestio-de-laigua-potable-del-be-comunal-delestany-de-banyoles/

http://eapc.gencat.cat/web/.content/home/publicacions/col_leccio_estudis/22_laprofitament_dels_bens_comunals_a_catalunya_i_la_seva_evolucio_juridica_a/documents/estudis22.pdf