Alguns apunts sobre oralitat, per Ainhoa Ezeiza i Javier Encina

Podríem parlar de quatre tipus de comunicació: l’oficial, la de masses (és a dir, les comunicacions dominants, les que estan instituïdes: l’Estat i el Mercat), l’alternativa, i les formes populars de comunicació (que són formes diferents de respostes/resistències que s’uneixen en la seva proposta instituent). En un principi, ens centrarem en aquestes dues últimes.

La comunicació alternativa i les formes de comunicació populars són dos enfocs diferents que comparteixen la mateixa inquietud: la transformació de la realitat. No obstant, són dos termes que habitualment es confonen, donat que no existeixen delimitacions clares. El fet de no comprendre les diferències que hi ha entre elles i de no saber des d’on parteix cadascuna pot suposar la paralització del treball amb la gent, i la impossibilitat de treballar veritables formes transformadores de comunicació.

Apuntem algunes diferències clau que trobem tot reflexionant en la pràctica:

  • Les formes de comunicació populars es debateixen entre la seguretat d’allò possible i l’esperança d’allò impossible, en una posició reversiva (exemplificada en l’expressió: “sí, però no”). Per mitjà de les alògiques (formes de comunicació no lògiques, no sotmeses a les regles de la lògica convencional), per mitjà del caos creatiu, fan possible allò que aparentment és impossible. La comunicació alternativa busca, per la seva banda, un model diferent, altres móns possibles, rebutjant les formes actuals (posició subversiva: “NO. Volem una altra cosa”). I ho fa des de la lògica, per propugnar un nou ordre alternatiu.
  • Les formes de comunicació populars impliquen formes de relació amb la comunicació de masses des dels temps i espais quotidians, mentre que la comunicació alternativa implica transformar les lògiques dels processos de comunicació, tot creant noves lògiques.
  • En les formes de comunicació populars es fa servir el distanciament i la identificació al mateix temps. Les formes de comunicació alternatives proposen treballar-los per separat.
  • Aquestes dues formes de treball es troben, també, amb dues limitacions importants, que són la base de la seva incomprensió: l’alternativa troba els seus límits a la confusió de la cultura de masses amb les cultures populars. La popular, per la seva banda, tot veient les formes de comunicació oficial i alternativa com a semblants, és incapaç de distingir els missatges d’una i de l’altra.

Entendre aquestes diferències i conèixer les seves limitacions permetrà desenvolupar formes de treball conscients vers un tipus de transformació que parteix de la comunicació. Per això posarem especial accent en el fet d’obrir ponts. I un d’aquests ponts és relacionar els tipus de comunicació mitjançant l’oralitat.

Podríem dir que l’oralitat és la forma d’expressió central de les cultures populars. L’oralitat es pregunta per la resposta, i d’aquesta forma, s’obre envers allò humorístic; provoca situacions que són generadores d’oportunitats, sensibilitats, horitzontalitats que poden encendre la guspira de la construcció col·lectiva. L’oralitat, des de les “alògiques” al caos productiu, facilita el moviment, la dinamicitat i el mestissatge en la diversitat, que novament crea la situació en la que es pot generar aquesta guspira anomenada construcció col·lectiva. L’oralitat dóna peu a una construcció col·lectiva basada en l’horitzontalitat; dinàmica, diversa i en moviment. I en aquest sentit entenem que és reversiva: supera qualsevol intent de lògica lingüística.

L’oralitat no es refereix només a allò que deixem anar per la boca —generalment dins dels temps i els espais quotidians—: hem d’incloure els gestos, les mirades, els moviments del cos, els petons, les abraçades, les carícies… Com passa en el cant i en el ball, en paraules d’Antonio Mandly: “Aquest conjunt ritualitzat de sentiments, pensaments i accions que gira al voltant del cante o la copla, tot i que sempre des del món de la mostració (i no de la demostració), es manifesta en la intenció, en el propòsit, en el desig expressat. I la força de l’expressió produeix, al seu temps, efectes en l’audiència: sentiments, pensaments, accions… Valuoses per a l’antropòleg que ha ‘d’estar al bell mig’ d’una situació en la que s’intueix que la cosa acabarà en cante. No podrà ‘deixar-se caure’ en el procés d’acumulació quantitativa de situacions que, si no es torcen, fan saltar la guspira que s’espera”. I segueix Antonio Mandly: “Allò que tenim aquí en qüestió no és ‘l’ús’, sinó el ‘procés’ de fer servir paraules i frases en contextos de conducta social”.

L’oralitat perd aquestes característiques quan es transforma en espectacle, i això pot passar de moltes maneres. Per exemple, tot passant del dinamisme, la diversitat i el moviment que impregnen els espais i els temps quotidians a l’estatisme, el conservadorisme i l’homogeneïtzació que surten dels territoris i els horaris institucionals, mediàtics, etc. És en aquest pas quan comprenem la diferència entre l’oralitat i “allò oral” (més proper als territoris i els horaris i a l’Escriptura).

L’escriptura (també anomenada “escripturalitat”), és el que fa passar la llengua a una perspectiva estructural, determinada i determinable, finita i reduïble a l’articulació/desxifrat, un sistema permanent i perfecte, enfront de l’immanent i imperfecte de l’oralitat. L’escriptura seria una complexitat de primer ordre, i l’oralitat seria de segon ordre, perquè obre, i això la fa anar connectant amb d’altres móns. L’escriptura va sistematitzant i tancant, i per tant es perd complexitat en perdre més informació, més relacions… Complexitat dirigida i que canalitza en un camí únic.

Segons ho planteja Rudy Mostacero, l’oralitat “pertany a un triple pla: un pla verbal o lingüístic, un pla paralingüístic i un pla semiòtico-cultural (…). Per tant, es diferencia de la producció verbal institucional, acadèmica o formal, basades en l’escola i en la lectoescriptura”. Els codis que conformen l’oralitat són formes que uneixen, enllacen els pensars, els sentirs i els fers en lloc de separar-los i classificar-los.

Les dinàmiques de l’oralitat són, doncs, diferents “d’allò oral”, perquè no podem treballar-les de la mateixa manera. Com assenyala Walter J. Ong: “El pensament s’ha d’originar segons pautes equilibrades i intrínsecament rítmiques, amb repeticions o antítesis, alteracions o assonàncies, expressions qualificatives i de tipus formulari, marcs temàtics comuns (…), proverbis que tothom escolti constantment, de forma que ens vinguin al cap amb facilitat, i que siguin modelats per a la retenció i la ràpida repetició, o amb alguna altra forma de mnemotècnia. El pensament seriós està enllaçat amb sistemes de memòria. Les necessitats mnemotècniques determinen fins i tot la sintaxi (…). El pensament extens de bases orals tendeix a ser súmmament rítmic, ja que el ritme ajuda la memòria, fins i tot fisiològicament”.

Aquestes formes peculiars de l’oralitat, que no responen a l’ordre ni a les lògiques sinó que es recolzen en la repetició creativa i la contextualització, han estat contínuament censurades per l’Escola (i l’Acadèmia) argumentant que l’oralitat genera un pensament més simple (ocultant la intenció disciplinant i adoctrinadora de l’Escola); aquest enfoc és incorrecte, perquè no s’adona que la complexitat de les cultures orals no es pot valorar únicament pels elements lingüístics utilitzats.

L’aportació de J. Peter Denny al debat en destaca la importància del context: “En realitat, no hi ha proves que existeixi una diferència entre empíric i teòric [entre cultures orals i escripturals] (…) El pensament contextualitzat en les societats no occidentals pot ser altament teòric”. Des del seu punt de vista, algunes antropòlogues i lingüistes havien considerat les cultures orals com a més simples perquè no havien tingut en compte tots els elements que es mouen juntament amb la llengua, ni els situacionals ni els històrics, aquells que vehicula la memòria col·lectiva. Dins l’oralitat, en estar totalment vinculada al context, no és necessari recollir tots els elements imprescindibles en l’escriptura, ja que són compartits per la gent, són comuns; això significa que els mecanismes i formes de construcció de sabers des de l’oralitat són diferents, no “més simples”.

Això no vol dir que l’escriptura no sigui important. Significa que l’escriptura suposa una complexitat de primer ordre, i l’oralitat, en canvi, seria una complexitat de segon ordre, ja que obre les relacions situacionals, i pot provocar una apertura a la connexió entre móns diferents. L’oralitat, perquè és alògica, facilita la construcció de relacions entre diferents, i amb ella és més senzill generar noves empaties, ja que s’enllaça i va teixint comunicacions multidimensionals que faciliten nous encontres. L’oralitat necessita de la vida per al seu desenvolupament. Convertir-la en escriptura seria una simplificació de la seva riquesa expressiva.

Bibliografia

J. Peter DENNY (1995) El pensamiento racional en la cultura oral y la descontextualización escrita. En D. OLSON y N. TORRANCE (eds.), Cultura escrita y oralidad (pp. 95-126). Gedisa. Barcelona.

Javier ENCINA y otr@s (coord.) (2009) Comunicación popular o comunicación alternativa. ¿Un falso dilema? Ed. Atrapasueños. Sevilla.

Antonio MANDLY (1996) «Echar un revezo». Cultura: Razón común en Andalucía. Diputación de Málaga (CEDMA). Málaga.

Rudy MOSTACERO (2004) Oralidad, escritura y escrituralidad. Sapiens. Revista Universitaria de Investigación 5(1), pp. 53-75.

Walter J. ONG (1987) Oralidad y escritura: tecnologías de la palabra, Fondo de Cultura Económica. México.

UNILCO-espacio nómada (2017) Culturas populares. En J. Encina, A. Ezeiza y S.V. Sánchez, Autogestión, autonomía e interdependencia. Construyendo colectivamente lo común en el disenso, pp. 73-105). Ed. Volapük. Guadalajara.