Als llindars de l’autogestió. Entrevista a la Cooperativa COS de Salut

Avui entrevistem a en Jose, membre de la Cooperativa COS de Gràcia.

Per Xavi López

Com neix la Cooperativa COS?

Prenem el relleu d’una cooperativa de llarg recorregut, uns 25 anys, que es dedicava a l’assistència del part a casa i a l’acompanyament en salut. Part dels professionals que estem aquí vam començar en aquell altre projecte. Aquell format, en la pràctica, no funcionava com una cooperativa, al nivell, sobretot, participatiu. Així que vam muntar COS, volent aprofitar tota la massa social que teníem al darrere després dels primers anys de funcionament, però intensificant el caràcter cooperatiu en l’organització. L’entorn cooperatiu de la ciutat ens va animar i ens va donar assessorament.

Com explicaríeu el projecte?

Igual que hi ha cooperatives de consum que uneixen el productor i l’usuari, cooperatives mixtes es diuen, en el nostre cas som productors de salut, que ens unim als usuaris. Volem integrar els valors democràtics dins del projecte, els valors de servei a la comunitat, i en fi, que l’usuari tingui un paper més actiu dins del projecte. A més d’això, COS també és una cooperativa de treball on alguns professionals de la medicina podem fugir de la precarietat. Quant als continguts, volem unir en un mateix espai la medicina convencional amb una medicina tradicional o natural.

I heu sortit de la precarietat?

Els tres primers anys, no! (riures). Va ser autoexplotació total. Irònicament, aquest local era, abans de la Cooperativa COS, un after-hours! Avui en dia tenim un sou que no és gaire gran, però que ens permet guanyar-nos la vida, sí. Tenim la mirada posada en millorar les condicions. Hem de conjugar la part del projecte més orientada als valors socials i comunitaris amb la sostenibilitat del projecte, i no sempre és fàcil. Nosaltres vam optar per demanar un crèdit, per iniciar-ho tot i habilitar aquest espai, a una entitat d’Euskadi que avalava projectes d’emprenedoria social.

Un concepte que agrupa tots els nostres principis biomèdics podria ser el de medicina integrativa.

Un reconegut teòric i practicant del cooperativisme, Santos Hernández, afirmava el 1998 que el cooperativisme sanitari a l’Estat espanyol va néixer per lluitar contra les necessitats creades pel preu excessiu de la sanitat privada i pel tracte “humanament deficient” i la massificació de la pública. Creieu que la vostra funció, en part o totalment, respon a la mateixa problemàtica?

En bona part sí, respon a la mateixa problemàtica. Les teràpies alternatives, gairebé totes, són privades i tenen un cost elevat; la idea de la cooperativa seria facilitar-ne l’accés, tot i que és cert que no tothom hi pot accedir. I per altra banda comparteixo que la relació al nivell del professional i l’usuari en la sanitat pública hauria de ser objecte d’intensa millora. Són dues línies del projecte.

Què em podries dir dels vostres principis mèdics o bioètics?

Jo crec que els podríem lligar amb els principis bioètics de la medicina. En primer lloc, el principi de beneficiència. Això vol dir ajudar l’usuari, estant al dia del que necessita. Intentem que convisquin el concepte convencional de la medicina, lligat a la tecnologia i a les millores, amb el concepte tradicional. Això lliga amb el principi de no maleficiència: no fer mal, no posar pel davant del pacient-usuari altres interessos que no siguin els de la seva pròpia sanació. Considerem que, moltes vegades, una medicina més natural, no tan lligada a la tecnologia o als criteris merament polítics, actua més a favor d’aquests principis. Un altre principi ha de ser el de l’autonomia de l’usuari, pel qual s’ha de sentir informat i no s’ha de sentir coartat, i ha de prendre les seves decisions en salut. Per últim, està el principi d’acció comunitària, de fer un bé a la comunitat mitjançant la medicina. Un concepte que agrupa tots aquests principis podria ser el de medicina integrativa.

Salut alternativa o salut integrativa?

Integrativa, sens dubte. Alternativa em sona una mica com una opció de segona fila, com si fos una opció pitjor però que és la que hi ha. Integrar, en canvi, és agrupar en peu d’igualtat diferents principis de la medicina.

La gent s’adona que moltes situacions relatives a la salut, vistes des d’un altre punt de vista, no només es veuen diferents, sinó que impliquen la presa d’una decisió conscient i elaborada.

En quin ambient i de quina manera porteu a terme la relació metge-pacient o professional-usuari?

Un aspecte molt important és el pedagògic, i per això fem sessions de formació. També acompanyem les famílies en moments en què es plantegen moltes coses noves, especialment l’embaràs i la criança. Els grups de preparació són importants. La gent hi pot debatre, i el professional només dóna informació. Aquest ja és un aspecte que modifica la clàssica relació metge-pacient. La gent pot decidir si posa l’antibiòtic als ulls a la seva criatura, perquè potser es fa de forma protocolària, però no és realment necessari. La gent s’adona que moltes situacions, vistes des d’un altre punt de vista, no només es veuen diferents, sinó que impliquen la presa d’una decisió conscient i elaborada. També modifiquem l’espai de consulta. Sense bates, sense taules pel mig. Volem crear un clima proper. Jo, per exemple, treballo a la part de salut infantil, i hi ha tota la polèmica sobre les vacunes. Des d’aquí no ens posicionem, i si ho fem ho deixem molt clar, “és la meva opinió”. Senzillament obrim espais de diàleg per què la gent, degudament informada, pugui decidir i que no se senti assenyalada per haver pres una decisió concreta. Però no només obrim espais: també obrim temps. La consulta sol ser d’una hora, lluny dels deu minuts de ràtio de la Seguretat Social. Un pediatra ha d’assumir la responsabilitat de gestionar la salut d’una llista de 40 pacients amb una mitjana de visita de 7-8 minuts; per tant, ha de practicar una medicina pragmàtica i intervencionista. Si l’usuari té autonomia, la responsabilitat queda més compartida i l’usuari redueix la seva necessitat de ser intervingut.

Voldríem contanimar el model públic amb els valors cooperativistes de la mateixa manera que ara ho està pels valors de la privatització.

Model cooperatiu o model públic?

Estem dins de la Xarxa d’Economia Solidària, i per tant seguim el principi bàsic de centrar-nos en les persones i no en el seu capital. Hem confiat en la banca ètica i en l’emissió de títols participatius per finançar-nos, i intentem mantenir la coherència dins de la xarxa de l’entorn cooperatiu. Ja sabem que una cosa és el règim jurídic, i una altra el funcionament real del projecte, que es veu afectat per un context concret que no tendeix al cooperativisme. Ara, amb el canvi de local, ens enfrontem amb el creixement i per tant amb el repte de no desvirtuar el funcionament cooperatiu del projecte. Et posaré un exemple: la cooperativa Suara, que porta la gestió d’algunes residències on es dóna un servei odontològic indiscriminat, i per tant basat en la recerca del benefici. Suara diu: no volem aquest model, i contacta amb nosaltres. I signem un conveni de col·laboració en el qual ajustem els costos i facilitem una feina ètica, en el sentit que tenim en compte uns principis ètics que en el mercat convencional ningú està obligat a respectar. I això no vol dir que no vulguem un model públic. Voldríem contanimar el model públic amb els valors cooperativistes de la mateixa manera que ara ho està pels valors de la privatització. Jo mateix sóc naturòpata i vaig aconseguir fer les pràctiques en un centre de la pública. I ara em trobo que tinc una consulta de pediatria i que una infermera que ve de la pública vol fer les pràctiques a COS.

La gent abans tenia recursos per gestionar-se els processos habituals (febres, refredats, mals de cap, d’estómac, etc), i tot això, el sistema hegemònic l’ha fet perdre.

Creus, doncs, en la implentació de valors cooperativistes dins de les institucions públiques?

Imagina’t que es dóna una concessió pública per poder oferir en un CAP un model de medicina integrativa. Aquesta, jo crec, seria una via; l’altra és la via de la formació, la contaminació. Mira el que passa amb l’educació. Apareix en Jordi Mateu aplicant un model d’escola viva i se li afegeixen mares i pares i d’altres professionals. Això fa que aquest model pugui créixer i que es puguin portar endavant projectes com per exemple l’Escola Entença. Un model de pedagogia diferent al del sistema. Aquí tenim una digestòloga, una ginecòloga, fins i tot una metgessa de família, psicòlegs… gent que ve del sistema, un sistema que es regeix per principis molt pragmàtics i per criteris científico-polítics, per una relació subordinada entre professional i usuari i per l’estigmatització d’altres sabers curatius. Un sistema que neutralitza el saber curatiu popular i ancestral. La gent abans tenia recursos per gestionar-se els processos habituals (febres, refredats, mals de cap, d’estómac, etc), i tot això, el sistema hegemònic l’ha fet perdre. Hi ha dependència i saturació. La gent que et comento sap tot això, i tot i provenir del sistema hegemònic vol posar en pràctica altres sabers curatius. Això els pot “contaminar” per què ho posin en pràctica dins del sistema.

I el metge redueix la seva necessitat de recórrer als fàrmacs?

Totalment. Sempre assenyalem als metges, però els usuaris, dins del sistema, ens hem acostumat a dependre dels fàrmacs. El model cooperatiu aplicat a les institucions existents reduiria la dependència també a aquest nivell. La sobresaturació del sistema és, a banda d’un problema, una oportunitat per pensar en altres models i introduir-los de la millor manera possible. Una oportunitat per engrandir la capacitat d’autogestió.

On creus que us enfronteu més cara a cara amb el sistema hegemònic (públic i privat)?

S’ha perdut que les persones tinguin una part activa en el seu procés de salut. S’ha delegat la salut, de vegades des de la por, als professionals. I crec que, de vegades, des del model de salut convencional es fa una mala interpretació del concepte de prevenció. Pots fer prevenció des de la por, o pots fer prevenció millorant els teus hàbits. Fem tot un seguit de cribatges per descartar patologies quan no estem fent accions per potenciar la salut. Per nosaltres potenciar la salut és implicar la persona en el seu propi camí de salut. Per fer-ho, la persona ha de sentir que té veu i que pren les seves decisions, assumint, per suposat, certs riscos. Per exemple, la vacunació: la vacunació em protegeix de certs microorganismes, però al mateix temps m’exposa a un altre o m’altera el meu ecosistema microbial. I he de poder decidir cuidar de la meva salut sense el mínim d’artifici. L’excés de prevenció provoca danys.

Aprofundim en el vostre projecte per què les lectores puguin posar-li cara i ulls. Què ens podries dir sobre l’organització interna de la cooperativa?

Tenim els socis treballadors, que tenim un 90% del poder de presa de decisions; som els qui gestionem la cooperativa. L’usuari té un 10% del poder de decisió. Hi ha dos espais d’assemblea, un més lúdic i l’altre més informatiu, en el qual s’aproven els balanços, es parla de la situació econòmica, i es recullen propostes de nous serveis… És cert que costa una mica la participació per part dels usuaris. Crec que els hi hem de generar més espais de participació. Hi ha gent que es vol implicar en el projecte, i gent a qui senzillament li surt més econòmica la teràpia pel fet de ser usuària. Per ampliar servei, incloem la figura del col·laborador treballador, que és un professional autònom que presta serveis a la cooperativa. Si una d’aquestes persones s’acaba vinculant professionalment a la cooperativa, s’obre la possibilitat de fer-li un contracte o que es faci sòcia. Durant els sis mesos de prova, per esdevenir sòcia, la persona té veu, però no té vot. Aquest és el període de coneixença. Alguns dels socis que som ara han sortit de la bossa dels propis usuaris… En fi. No tenim un consell rector, som tots els socis a través de l’assemblea qui prenem les decisions. Però sí tenim una comissió estratègica que vetlla per l’acompliment dels acords presos a l’assemblea. Finalment, hi ha diverses línies d’actuació: àrea terapèutica, àrea formativa, àrea comunicativa, econòmica…

Què hem de fer per visitar-nos? Fer-nos sòcies?

Una persona pot venir aquí a visitar-se sense ser sòcia, i ho pagarà més o menys a preu de mercat. Si et vols fer sòcia pagaràs una quota mensual que són 27,30 euros al mes, o la quota familiar que són 37,55 (amb variacions i ampliacions). A això li diem mutualisme solidari, el concepte de les antigues mútues. No et dóna un accés gratuït al servei, sinó un accés a preu de cost, que vindria a ser uns 25 euros per hora de consulta. És cert que no tothom hi pot accedir. La major part de les nostres usuàries són de classe mitjana. Però també tenim una quota solidària per usuaris que actualment no poden pagar quota. També fem ajustaments de preus a col·lectius, com un que treballa amb dones maltractades. També hi ha un projecte que serveix per insistir en hàbits de salut dins d’una empresa privada, especialment focalitzat en les relacions humanes. També hi ha un espai de criança gratuït i obert a la gent del barri. Són 4 hores a la setmana. I grups terapèutics que no han de pagar res, com per exemple un de dones que han patit maltractament a la infància. I l’espai d’acupuntura comunitària, amb un preu molt baix… Els preus socials els podem mantenir amb un seguit de serveis de formació que estem implementant. En fi, tot té un cost, i no tothom pot accedir-hi, és cert, però intentem ajustar preus pels usuaris i sous pels professionals, de manera que tot sigui sostenible. Ara, fins i tot, estem en un procés de canvi de local i d’implementació de nous serveis, com el d’odontologia. També podem proporcionar serveis com els que es dónen en un CAP convencional (anàlisis, proves…), és a dir, actuem com una mútua, però no has de pagar cada mes sense que et donin un servei, sinó només quan ho necessites. Si sóc vegà i necessito conèixer els meus nivells de B12, pago només quan necessito el servei.