Contextos i pràctiques del cooperativisme integral a l’Anoia, per Xavi López

Cau la tarda al barri de Xauxa d’Igualada i tot apunta a que plourà i que no serà un plogim testimonial. Al mig del carrer Sant Ignasi, abans carrer del Vapor de Dalt, m’expliquen què hi ha a cada extrem del carrer en aquest barri popular proper al centre històric, de passat industrial i que ara acull bona part de les immigrants d’última fornada de la capital de l’Anoia. Estem al Sants igualadí, em diuen de broma, tot i que si comparem amb Barcelona, això semblaria un barri cooperatiu com Sants però en l’escenari industrial del Poblenou. De tota manera, Igualada, les comarques en general, tenen la seva vida pròpia, una vida que molts cops, i fins i tot dins dels moviments socials, tendim a reduir a un apèndix del que passa a la capital. I és que la mentalitat centralista la tenim, dissortadament, massa arrelada.

La lluita pel llenguatge entre les cultures populars i les autoritats reconegudes té un passat esplendorós i ple de contradiccions. Moltes vegades es concreta en la lluita per un concepte (per exemple: a què anomenem terrorisme?), però de vegades es manifesta en la lluita per un nom. L’ajuntament d’Igualada no reconeix el nom del Barri de Xauxa. És una denominació popular molt antiga. M’expliquen que, als anys 30, ja eren famoses les festes majors per la seva transgressió. Després, durant la dictadura, era normal que els organitzadors acabessin engarjolats. Olora a desobediència i a autogestió, a història amagada, per aquests carrers empedrats que sempre acaben en vells portons d’antics tallers de fusta i ferralla.

Hi ha diversos projectes autogestionaris i cooperatius al barri, però la festa major és una explosió d’autogestió en bona part inconscient. Fins i tot, durant aquests dies fan servir una moneda pròpia, el xauxet, un preciós bitllet imprès pel Banc de Xauxa, d’una estètica com de principis del segle XX, on hi estan representats uns angelets tocant la lira i un capgros al carrer. Quan la gent de La Cooperadora va començar a parlar de moneda social, al barri els van dir: “ei, que d’això ja en tenim, nosaltres!” I és que això és Xauxa, una paraula tan poc estimada per la gent d’ordre, que la fa servir, invariablement, en un sentit pejoratiu.

És dins aquest context barrial on està situat el local de 270 metres quadrats que La Cooperadora ha posat al servei del barri i de les iniciatives de transformació i desconnexió de la ciutat. Pero faríem bé d’explicar una miqueta més tot el que l’envolta. A l’Anoia, no va acabar d’arribar la revolució industrial, donat que el caudal del riu que dóna nom a la comarca no era suficient com per generar les quantitats d’energia que haurien fet falta per edificar complexos com els que van créixer al pas del Llobregat. Així que aquí la força humana va haver de competir amb la producció de les noves grans maquinàries. Per això, els moviments socials i polítics van arrelar amb força, i una de les manifestacions d’aquesta força és el mapa de les col·lectivitzacions del 36 que vam poder observar en el ja centenari local original de la FOI (Federació Obrera d’Igualada) al carrer Delícies, construït el 1907 pels mateixos obrers que van adquirir el terreny i van aixecar aquest primer edifici, que avui és encara viu gràcies a l’esforç d’un local social autogestionat anomenat CSA Delícies. Un local de forta tradició sindical, que va poder ser recuperatper la CNT el 1978, i en el qual, l’any 1981, es va reconstituir l’Ateneu Llibertari de la ciutat, una primera experiència que tindria continuació de nou el 1994, aquest cop des dels nous locals del Pg. Verdaguer.

Els veïns de Xauxa disfressats. S’explica que feien molta xirinola i que a més feien mofa de tot, tant que més d’una vegada havien de sortir corrent i amagar-se dins les cases, perseguits per la Guàrdia Civil o la Policia local.

Les lluites ecològiques contra els abocadors o contra la política de l’aigua han impregnat les últimes dècades. Com explicà el periodista ecologista Xavier Garcia al seu llibre Catalunya es revolta (2003), una determinada industrialització de l’agricultura a l’Anoia ocasionà l’assecament de fonts naturals, i els sistemes de depuració defectuosos van fer que els aqüífers es contaminessin amb les aigües fecals d’indústries i ciutats. Els abocaments indiscriminats de residus van completar la feina, posant en guàrdia desenes de moviments socials a tota la comarca. Fins i tot moviments de resistència social i política com el de Capellades, que va mantenir la població en estat de setge latent a principis del segle XXI. Un altre cop, història amagada.

No és estrany, doncs, que existeixi gent com la que forma el col·lectiu La Cooperadora. El local que tenen llogat és un antic taller de ferralles. Pintura blanca a les parets, per fer-ho més diàfan, sostres fets amb fustes recuperades i pintades amb colors càlids, diversos espais esperant l’arribada de gent amb ganes de crear projectes cooperatius o lligats, d’alguna manera, a la idiosincràsia del barri. La Cooperadora és un dels projectes autogestionaris del territori català que neixen d’una voluntat de posar en pràctica idees cooperativistes i llibertàries que enfonsen les seves arrels històriques a les nostres ciutats i pobles.

És curiós que, en l’última revisió de la Llei de Cooperatives, la Generalitat hi hagi introduït el concepte i la paraula de Cooperativa Integral, anys després de què la iniciativa fos plantejada a Catalunya i dels intents de portar-la a la pràctica com un mode de l’autogestió comunitària de la vida en la seva globalitat. Un altre exemple de la lluita pel llenguatge, per les definicions, per posar un nom adequat a les intencions del poder. Ha estat ben entès el cooperativisme integral com a iniciativa transformadora? Sembla que l’administració sí que l’ha entès, donat que n’institucionalitza un cert ús del concepte per neutralitzar-lo. I és que, en realitat, és molt fàcil d’entendre. Es tracta d’un conjunt d’alternatives pràctiques per a les problemàtiques globals de les persones i els col·lectius: treball, consum, vivenda, oci, cultura, salut, mobilitat. I tot a través de l’intercanvi de béns, serveis o productes. Deixem per al final un altre tipus de discusió, de caire polític, i adinsem-nos en el projecte que ens ocupa.


Què és, doncs, LaCIA? La Cooperativa Integral de l’Anoia és un projecte de projectes, una realitat de realitats, organitzada mitjançant dues estructures afins. D’una banda, La Cooperativa de l’Anoia. Es tracta d’una Cooperativa Integral que articula tres de les branques del cooperativisme: una Cooperativa de Treball Associat per proveïr béns, productes i serveis de proximitat a tota la comarca; una Cooperativa de Consum i Ús per compartir un consum directe de les persones sòcies i llurs famílies; i una Cooperativa de Serveis Intersectorials, que ofereix serveis i subministraments per al millorament tècnic i econòmic de les activitats laborals i professionals de les sòcies. Els projectes que hi estan vinculats, a cadascuna d’aquestes branques, agrupen productes i serveis que van des dels aliments vegetarians, els mobles fets amb materials reciclats i el cultiu de l’agricultura ecològica, al disseny de roba, bosses o artesania, fotografia i video, disseny gràfic i web, teràpies manuals i estampació de serigrafia.

D’una altra banda, La Cooperadora d’Igualada, una associació cultural amb una seu social a disposició no només de les persones associades, sinó oberta a més als moviments socials en general, com la coordinadora d’economia social de la comarca, CoopDeCap, grups d’economia social com Som Energia, sindicats, col·lectius feministes o la Coordinadora del Barri de Xauxa. A més d’això, en La Cooperadora les sòcies poden trobar un espais per al consum ètic, de proximitat i ecològic (L’Ekonomat), una difusora multicultural (LaMaLaLLeTRa), un projecte per al reciclatge, la recuperació i la reutilització (Remenanen@) i un espai social de trobada (L’Estoneta). Em satisfà llegir que dins dels principis de La Cooperadora n’hi ha un que diu: “Difondre, mantenir i defensar la història oral i escrita de les experiències cooperativistes i comunitàries d’arreu”. Posar la història popular al descobert, la de la gent que s’organitza, que es dóna un nom i unes pràctiques i s’encaminen cap a l’acció directa en els àmbits de la vida que romanen en conflicte amb el poder establert. La difusió, l’educació positiva del comunal i la defensa de la cultura política popular són tan importants com la pràctica real i actual del cooperativisme. Memòria i anàlisi han d’anar de la mà si no volem quedar-nos coixes.

Passejant pel local m’ensenyen els espais buits que tenen encara per establir nous projectes. I què ens indiquen aquests espais encara buits? Que vivim en un món on encara hi ha molt per fer per als moviments transformadors. Un món que és producte d’una colonització social, econòmica i política, però que va deixant al seu darrere, a banda d’un rastre de sang, espais reutilitzables. La crítica que rep el cooperativisme integral per part d’alguns sectors va en la direcció de dir que, creant espais d’autoconsum, no garantim res, ja que la maquinària estatal-capitalista, si en algun moment s’hi sent amenaçada, ens esclafarà com si fóssim éssers insignificants. I s’ha de reconèixer que en algun moment, el cooperativisme integral, com tota iniciativa transformadora de transició vers un món diferent, s’haurà de plantejar mecanismes d’autodefensa realment efectius que sorgeixin del seu interior o puguin teixir aliances amb d’altres moviments per aquests menesters. Però, què haurem de defendre si no hem creat prèviament una alternativa seriosa, viable, si no hem posat en pràctica ja la imaginació autogestionària? Per tant: comencem a pensar com protegir les conquestes que s’esdevinguin en els propers anys; si no ho fem, arribarà el dia en què ens les arrabassaran. Però “actua com voldries que fos el món després de la revolució”, diu un lema llibertari. I fes-ho avui, ara. Si no ho fas, arribarà el dia en què no sabràs què fer quan t’enfrontis a la teva pròpia llibertat.