Ecologia política i periodisme. Sobre un llibre de Xavier Garcia

Reflexions i explicacions al voltant de Catalunya es revolta, Angle Editorial, 2003. 

Xavi López

 

Skyline

Com els éssers humans, la naturalesa també és un cos viu que vol ser ben tractat i fer les seves funcions orgàniques amb comoditat (Catalunya es revolta, p. 14).

Començaré per reivindicar el concepte d’Skyline. Què entenem, sovint, per Skyline? Automàticament pensem en la línia d’edificis que es pot veure des del mar en ciutats com Nova York. Skyline vol dir “línia del cel”. Els mastodonts del capitalisme volen donar al món el record del seu esplendor imperial arribant a tocar el cel i alçant-se molt, molt per sobre de la terra que trepitgem les humanes comunes.

Per què vull reivindicar el concepte d’Skyline? He vingut a Caldes d’Estrac per assistir a la presentació del llibre del company Xavier Garcia, Catalunya es revolta (publicat al 2003), que moltes estem descobrint avui com un text de rabiosa actualitat. Tot fent un cafè a la plaça de l’ajuntament amb en Pere Vila, amic d’en Xavier de fa 40 anys i periodista ecologista com ell, contemplem l’acurada arquitectura antiga, modernista en gran part, d’aquesta població costanera del Maresme, amb edificis cuidats que s’enfilen muntanya amunt pels vessants costeruts. En Pere assenyala dos edificis nous: aquell i aquell. Quina diferència hi ha respecte dels altres? Que superen amb escreix la “línia del cel” que, en aquest cas, marquen els arbres de la muntanya. Que es retallen directament sobre el cel. És a dir, que no estan integrats dins del paisatge. Vull reivindicar la “línia del cel” que marquen les formes naturals, i no les construccions desmesurades.

 

Naturalesa i humanitat

Perquè d’això es tracta: de prioritzar un model en el qual les aspiracions humanes puguin ser satisfetes sense menysprear ni abusar d’allò que ens ha fet créixer i allò sense el qual no podríem existir, per sobre d’un model que diferencia netament entre allò humà i allò natural i considera aquest últim com un objecte manipulable sense vida pròpia.

El procés “d’autodeglució mútua” (p. 15) dels mons natural i humà els ha portat a diferenciar-se com si fossin universos contradictoris, un fet que es materialitza, a grans trets, durant el segle XVII, amb la configuració de la ciència moderna i d’un pensament matemàtic aplicat a la naturalesa com a fonament de l’estudi. Aplicant esquemes prefabricats a les cuines mentals d’homes dedicats a l’estudi que havien heretat, tot i que a contracor, una certa actitud escolàstica de tancament al monestir-laboratori, no vam fer res més que establir un constant pressing envers els fenòmens naturals, tot mirant de classificar-los per a millor entendre’ls. Sense adonar-nos que les nostres elaborades categories eren recipients massa petits i reductors per a encabir l’exuberància del creixement i la regeneració de la vida.

És un xic més tard, al segle XVIII i especialment al XIX, quan dos fenòmens acaben d’arreglar aquesta relació de l’espècie humana amb la natura: en primer lloc, el desenvolupament de la matematització en les ciències, fet que va ajudar a classificar i controlar les mesures, els temps i els espais per millor dominar-los amb el desenvolupament tecnològic. En segon lloc, el concepte, un xic romàntic, de la plenitud il·limitada de la naturalesa, que ens ha portat a tractar-la com una deessa o una font inesgotable de recursos que podem malbaratar sense por, ja que la mà invisible de la divinitat sempre malda per restaurar-los, i aquesta és la seva feina. Ciència i indústria, en la seva pitjor cara (també, per suposat, en tenen de bones), van aclaparar la major part del territori del planeta fonamentades en aquests pilars.

Xavier Garcia pertany a l’espècie d’aquells activistes que, als anys setanta, i com descriu al seu llibre, van ser titllats d’esquerranosos per la dreta i de reaccionaris per l’esquerra. Valgui aquest comentari per fixar una mica l’evolució de l’esquerra (no oficial) de caire ecologista. Podríem anar a buscar-ne els orígens, a Catalunya, al naturisme i l’urbanisme llibertaris dels anys 30, criticats fins i tot per sindicalistes de renom com Abad de Santillán que preconitzaven un augment de l’activitat industrial. I arribant fins a l’ecologisme polític actual, lligat a plantejaments de decreixement econòmic. I és que bona part de l’esquerra oficial (en teoria, anticapitalista) mai va qüestionar que el model econòmic capitalista era el model a seguir: creixement industrial i inversió constant, com a font de riquesa a repartir entre les treballadores (si és que es repartia alguna cosa).

El model ecològic que neix als anys 70 a Catalunya, una mica encara a les palpentes, en plena efervescència social pel suposat pas de la dictadura a la democràcia, ja ens avisava que, si volíem fer quelcom de nou en aquest país, no podíem deixar que els canvis en la política (també, certament, suposats i relatius), ocultessin una continuïtat en el model econòmic dissenyat en la segona meitat del període franquista. Aquest model, l’anomenat “desarrollismo”, és el que s’ha perpetuat tant en la vessant industrial com en l’urbanística, en els serveis, els transports o la gestió de residus, creant una “ortodòxia” econòmica que es va entendre molt bé amb les mentalitats neoliberals que arribaven al poder mundial cap al 1980.

En fi: que està costant, i costarà molt encara, vincular un pensament alliberador i emancipador amb la crítica del concepte de “progrés”. L’ecologisme ha posat en dubte, d’una manera o altra, que progrés hagi de significar destrucció natural i cultural; fins i tot, en alguns casos com l’anarcoecologia, es posa en dubte el propi concepte de progrés, en una deriva primitivista que molta gent considera escandalosa o improductiva. Perquè, encara avui, en la nostra cultura ha quedat una imatge del món rural com exemple de retràs, com un món caciquil abocat a l’immobilisme. Però resulta que aquesta és la imatge que en va crear el capitalisme industrial per legitimar-se com a única font de moviment i de millora (i faríem bé de destil·lar tot allò que el món rural ens podia encara donar a mitjan segle XX per als nostres interessos actuals, inclosa certa mentalitat de resistència). L’esquerra en general no va fer una crítica acurada d’aquesta imatge, perquè, com ja hem dit, va acceptar gairebé sense límits els plantejaments del desenvolupament econòmic com a una realitat objectiva, inapelable. La subjecció i explotació de la classe treballadora va de la mà de l’explotació dels recursos naturals. No és a través de l’acceptació del model de desenvolupament creat pel capitalisme com es podrà superar el capitalisme, o almenys, viure tan lluny d’ell com puguem. Podem aprofitar-ne els invents, però hem de canviar el model.

 

El Model

L’oligarquia estatalista dels ministeris d’Indústria, Energia, Habitatge i Transport, amb el suport estratègic del món empresarial (elèctriques, capital estranger, Cambra de Comerç, Cercle d’Economia, etc), iniciava a Catalunya –abans no es desfermessin les ànsies de llibertat i justícia social- una ofensiva d’intervenció estratègica sobre el territori. Que, amb els anys, havíem de veure com condicionava l’estructura econòmica, els sistemes de producció i les formes del consum social (p. 20).

A Catalunya, com ens explica Xavier Garcia, el model econòmic dissenyat als despatxos tardofranquistes estava fonamentat en la centralització de la presa de decisions. Les perifèries havien de perdre recursos i poder en benefici dels centres (parlem aquí, sobretot, de les àrees de les grans capitals, Tarragona i Barcelona). Parlem d’una intensa nuclearització de l’energia, exemplificada en les electronuclears de la Ribera d’Ebre i les petroquímiques del Camp de Tarragona. De transvasaments d’aigua de les perifèries al centre per les demandes del creixement (especialment de l’Ebre cap a Tarragona i més tard cap a Barcelona). Però també de la dictadura de l’automòbil (transport privat), amb la conseqüent partició de territoris, degut a la construcció de carreteres i autopistes, que també esbotzaren paisatges i economies de petita escala. I parlem de la construcció d’habitatges per a les onades migratòries i per allotjar les masses treballadores que feien possible, amb el seu treball, que el model funcionés (amb la conseqüent destrucció, per exemple, del llit del Llobregat, degut a la indiscriminada extracció d’àrids per a la construcció). I el model funcionava a costa d’una cada cop més gran dependència econòmica i energètica de l’exterior, tant en inversions com en infraestructures. I d’aquí el poderós “deute públic” que avui ens escanya.

La consolidació del model arribà amb la terciarització de l’economia i l’endinsament del sector productiu en les noves tecnologies: tecnificació, fusions bancàries i d’empreses agroalimentàries, increment de densitats demogràfiques i circulatòries, emigració cap a les “segones corones” residencials de les grans ciutats. És a dir, els anys noranta del segle XX. Tot això va portar a un afebliment del potencial territorial local per a la presa de decisions, per al desenvolupament local, fet que va debilitar al sistema perifèric, “convertit en subministrador de béns primaris i en abocador residual de les pesades digestions del sistema central” (p. 20). Malgrat els avisos del món de la ciència més conscienciat, i malgrat que moltes empreses començaven a incorporar, ni que sigui per netejar-se la cara, discursos i certes pràctiques “ecologistes”, el model va continuar creixent monstruosament, fins a comprometre els espais i els recursos naturals més elementals. I quan més capital va generar va ser quan es va convertir, segons deien als noranta, en un model “sostenible” o “verd”.

Avui en dia, des de mitjans de comunicació com aquest, no podem només lamentar la pèrdua d’algunes formes d’economia tradicionals que el model implantat a correcuita durant 50 anys va destruir. Aquestes formes són part d’un repertori més ampli d’eines inventades durant l’última dècada que poden col·laborar en el contagi d’un pensament i una acció dirigides a restablir el comunal en petits punts de la societat i del territori. O també, a substituir paulatinament un model per un altre de més net i respectuós amb el futur, com en les iniciatives de transició energètica a Catalunya (http://transicio.energiaibosc.com/transicio-energetica/per-saber-ne-mes/).

Xavier Garcia esmenta algunes de les formes tradicionals: “els populars carrilets que comunicaven pobles i comarques, els oficis associats a la vida agrícola i forestal, molts petits tallers artesanals familiars, les hortes de subsistència al voltant de les ciutats [més endavant en el llibre —pàgina 194— podeu llegir, per exemple al Maresme, com la construcció de camps de golf i autopistes va acabar amb més de 4.500 hectàrees de sòl conreable], la cultura de l’estalvi i del reaprofitament de materials, les fonts i camins de muntanya, les centrals hidroelèctriques d’abastament comunal, els adobs orgànics reintegrables a l’agricultura, la qualitat biològica dels cursos mitjans i baixos dels nostres rius o la capacitat de gratuïtat dels béns de la naturalesa” (p. 22).

I no oblidem que les crisis de les formes tradicionals inclouen també la desolació rural, com a conseqüència de la qual es produeix un increment dels incendis, i l’abandonament vital i productiu de molts territoris. “Tot el que fou petit, humanament controlable i, per tant, útil a la pròpia comunitat, tot el que fou més o menys bell, únic, diversificat i fràgil, estalviable i solidari, comunicatiu i comunitari, s’anà esborrant de l’imaginari col·lectiu, com si no fossin formes necessàries per la continuïtat en la modernització del país” (p. 24). Modernització que, com diem, s’intensifica als anys 80 i 90 i que dóna peu a una bretxa insalvable entre l’activitat humana acumulativa i la capacitat de regeneració dels recursos naturals. Un malbaratament sistèmic i congènit, un imperialisme exercit sobre els materials que obtenim de la natura.

 

Les revoltes

Aquell ‘poble’ que es donava per sentenciat fa una vintena d’anys (i continua estant, encara a uns límits més inaguantables), ha tret forces del rebost col·lectiu, aquest dipòsit que guarda les energies de l’espècie per a quan convingui (p. 14).

Els moviments ecologistes han aparegut per dotar-nos de la consciència que els recursos naturals no són il·limitats. Aquesta afirmació, que sembla de sentit comú, aquest principi de precaució, no ha estat aplicat en el model econòmic que acabem de descriure. De fet, si resseguim la història general de l’ecologisme des de finals dels 60, trobem des de moviments autogestionats de caire popular fins a informes institucionals com el del Club de Roma el 1972 (Els límits del creixement), les cimeres de la Terra de Rio (1992) i Johannesburg (2002) o els estudis de científiques i activistes de renom com Serge Latouche o el llibertari Murray Bookchin. A Catalunya, al 1976, la Institució Catalana d’Història Natural ja publicava el volum Natura ús o abús. Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans. I tant des del marxisme crític (com el filòsof Manuel Sacristán), com des dels nous moviments alternatius i transversals (Centre d’Estudis Joan Bardina, Moviment d’Objecció de Consciència, moviment anti-OTAN, plataformes veïnals, Assemblea Alternativa…), es posava sobre la taula la necessitat d’una “relació ecològica” amb el territori.

En el cas que ens ocupa, Xavier Garcia dibuixa un panorama omnicomprensiu dels moviments populars que s’han esdevingut a peu de territori a Catalunya. Posa la lupa tant en els esdeveniments de caire ecologista més “transcendents” (com la mobilització contra el Pla Hidrològic Nacional o les plataformes antinuclears) com en els més petits. La lectora podrà trobar, passada la primera part del llibre (84 pàgines de gran valor introductori i situacional), una anàlisi comarca per comarca de tot el territori català, amb els conflictes que hi ha hagut, durant 30 o 40 anys, relatius als abusos del sistema envers la natura i les formes de vida i els sabers populars. I en el llibre podreu parar esment, sobretot, en els moviments autogestionaris, antijeràrquics, horitzontals, molt localitzats i coordinats en plataformes i grups de defensa disperses pels territoris. Sense oblidar la feina que han portat a terme, moltes vegades des de l’ombra i la incomprensió, gent com el col·lectiu de Periodistes Ecologistes de Catalunya des que es fundà l’any 1977.

Les propostes “alternatives” van anar apareixent, com explica Garcia, des de l’hummus de la cultura popular (pamflets, pintades, campanyes de signatures, manifestacions, jornades informatives, cartes a les autoritats), fins a la plasmació, en llibres i documents estructurats, d’alternatives viables al capitalisme. Els anys vuitanta, i en especial els noranta, veuran aparèixer nodes teòrics i pràctics alternatius a la competició del mercat imperant: “cooperatives d’energies renovables, de productors d’agricultura biològica, d’informació alternativa, d’arquitectura bioclimàtica o integrada, d’urbanisme respectuós, de turisme sostenible, de vida pròxima a la naturalesa, de medicina homeopàtica, d’alimentació natural…” (p. 48). Alternatives als conforts consumistes, i a l’aïllament personal i la pèrdua del sentiment (i del concepte) de comunitat. Formes de fer, de sentir i de pensar que fóren titllades, pels partidaris del sistema imperant, de “tribals”, “poc realistes”, “inviables”, o (fins i tot!), “aïllacionistes”…

En els nostres dies, els moviments socials ens trobem, d’alguna manera, orfes. Hem de recórrer a velles referències que ens enfronten o a reconstituir una memòria popular recent de la qual no en som molt conscients. Faríem bé, amb aquest propòsit, de resseguir amb calma els moviments populars, intel·lectuals i fins i tot polítics que Xavier Garcia tracta exhaustivament a Catalunya es revolta. No hi trobarem només formes de resistència, sinó voluntat autocreadora d’una comunitat (de moltes comunitats) que pretén relacionar-se amb el territori de forma respectuosa mitjançant altres formes d’intervenció, o de no intervenció, que aquelles a les que ens obliga el model hegemònic. Perquè hegemonia no vol dir totalitat; l’hegemonia té escletxes que hem d’aprofitar. Si per una banda fem una ullada a les crítiques periodístiques i els moviments de revolta, i per l’altra a les alternatives que han anat omplint el calaix de l’autogestió a Catalunya fins avui en dia, veurem que les eines a la nostra disposició no són poques per deixar un rastre més solidari i pedagògic per a les properes generacions.

 

Mirades

Jo també, com els meus companys de generació preocupats per la pèrdua o transmutació radical de tantes realitats i espais sàviament humanitzats, vaig realitzar el meu pelegrinatge per Catalunya a la recerca de les meves visions, on he trobat les realitats palpitants del país, aquelles que, pel seu caràcter local o localitzable, no són en general considerades com a substancioses pel pensament polític centralitzat i aquelles que reflecteixen, a tots els nivells, les tensions socials i ideològiques derivades de la penetració del model industrial-tecnològic de consum a les perifèries (p. 78).

La mirada analítica del narrador, a Catalunya es revolta, mai no es desfà d’una recança primordial, ancorada en un malestar que ja creua generacions i que avui en dia ens és molt útil per esquivar l’encara present mentalitat del “desenvolupament” i el “creixement”. Quan l’escriptura, a banda de ser plenament racional (i precisament per això), fa un ús del sentiment encaminat a la crítica, és doblement eficaç.

Ara miro cap al mar, tot sortint de la sala d’actes on el company Xavier ha fet la presentació (enèsima) del llibre. Tirem cap al mar, fosqueja. És molt fàcil d’imaginar la línia perfecta i definitiva que feia el mar sobre el cel quan aquesta població no havia patit la desmesura de la construcció a primera línia de costa, ni tampoc l’aixecament, mitjançant altes columnes com les d’un temple imperial, de la N-II el 1974, per les “necessitats” expansives del model. Només podem imaginar-lo, ara: un Skyline fet de formes naturals.