El perquè de Faircoop (i les cooperatives integrals), per Toni Yagüe

 

Per a no entropessar quan caminem cal mirar a terra per a veure on posem el peu, per descomptat, però no devem oblidar alçar la vista de tant en tant per a avaluar si el camí que estem recorrent és el correcte. Si no ho és, sabrem que hem de canviar de rumb i considerarem les sendes seguides per altra gent que busca el mateix destí. Si ho és, caminarem amb més ganes i amb els ànims reforçats, i a més podrem compartir amb la resta les claus si ens ho demanen.

Quan vaig descobrir el fenomen de les cooperatives integrals, allà pel 2011 -o millor dit, quan vaig entendre la seua essència i el seu abast potencial, que no és una conseqüència immediata-, esperava que bona part de la militància dels moviments socials de caire llibertari anara afegint-se a un dels projectes més ambiciosos d’alliberament popular dels últims 80 anys juntament amb l’alçament neo-zapatista i l’experiència kurda, amb l’avantatge de ser un projecte reproduïble globalment, sense més límits geogràfics que els del planeta. Poques coses podrien ser més atractives per a un revolucionari que un moviment social global i integral per a escapar del capitalisme, però amb el pas del temps la meua expectativa va quedar en bona mesura insatisfeta.

 

L’escala de respostes per a la transformació social

En setembre de 2013 vaig assistir a una xerrada en AureaSocial (una mena de quarter general de la Cooperativa Integral Catalana) sobre Desobediència Civil. En ella Martí Olivella, històric activista per la no-violència i un dels primers objectors de consciència al servei militar obligatori a l’estat espanyol, va teoritzar sobre les formes de promoure la transformació social, els tipus de resposta al conflicte, establint una gradació de cinc nivells ascendents quant al seu abast i, com podria esperar-se, també quant a la dificultat de la tasca.

Al primer graó es troba el diàleg. Diuen que parlant la gent s’entén, i potser de vegades la solució a un conflicte social siga tan senzilla com posar-se en la pell dels altres, confiant igualment en la seua empatia quan se li explica la nostra posició. Seria la solució perfecta en un món ideal en què sabem que no vivim.

Sovint alguna de les parts en conflicte, però, no té la capacitat d’empatitzar, o per la seua situació relativa de poder, real o percebuda, no està disposada a realitzar les cessions conseqüents, i cal recórrer al segon nivell: la denúncia pública i/o la protesta organitzada, que és el model típicament seguit per la major part dels moviments socials, amb manifestacions, concentracions i actes semblants.

Quan això no és suficient, es pot fer un pas més enllà; la no cooperació, per la qual es fan vagues si volem abordar directament la vessant productiva de l’organització social (o també reproductiva com el cas de la vaga feminista del passat 8 de Març) i/o boicots a certs productes o a certes marques (siguen comercials, culturals, electorals, o d’altres tipus) si es tracta d’incidir en el sistema a través del consum.

Si amb la no cooperació no s’arriba tampoc a una situació satisfactòria, cal fer entrar en acció un quart nivell de resposta: la desobediència civil, que com sabem consisteix a incomplir una norma o llei considerada injusta de forma pública i no-violenta i amb un objectiu d’interès general i no individual. L’objecció al servei militar obligatori i l’objecció fiscal a certs impostos pel destí al que van dirigits els diners recaptats són clars exemples.

En cas que amb totes les opcions anteriors no siga suficient per a la resolució del conflicte només queda pujar l’aposta i abordar la cimera de l’escala dels tipus de resposta: la construcció d’alternatives, que propugna la creació d’estructures socials paral·leles sense els problemes de les ja existents que per tant, es pretén, acabaran substituint-les (o almenys trencaran el seu monopoli ampliant el ventall de possibilitats). Així és com les innovacions socials s’obrin pas sense posar en màxima alerta els defensors del seu objectiu a batre, atés que no la senten directament amenaçada. Paradoxalment, és una estratègia emprada pel propi capitalisme per a estimular l’avanç, però en el seu cas no social sinó del consum. Una nova generació d’un producte deixa obsoleta l’anterior: hi haurà qui continue utilitzant l’obsoleta per un temps, però la seua duració sabem que no serà molt gran i, en tot cas, mentre sobrevisca la seua rellevància serà ben escassa.

Exposades les cinc categories, no devem oblidar, però, que aquestes es refereixen a accions concretes i que les organitzacions socials, com a entitats complexes que actuen davant contextos no uniformes, per més que solen preferir alguna categoria a les altres realitzen múltiples accions que rarament corresponen només a una.

Imatge cedida per cortesia de Faircoop Catalunya

L’aposta de FairCoop

Qui formem part, d’una forma o d’una altra i en una o una altra mesura, del moviment de les cooperatives integrals, de les quals FairCoop és una versió global que les complementa, pensem que el diàleg amb els qui mantenen els poders polític i econòmic d’un sistema explotador, injust, patriarcal i ecocida s’ha demostrat absolutament estèril per a acabar amb les desigualtats i les opressions que vivim en carns pròpies o alienes: «Senyors de Goldman Sachs, potser no se n’han adonat però…»; sincerament, fa riure tan sols pensar-ho. La diferència en poder de les parts enfrontades és tal que cap negociació és possible si no mostrem armes més poderoses.

Hem vist també que la protesta pública en molt poques ocasions funciona, i ho fa sempre en assumptes de poca transcendència. Sense dubte les manifestacions poden posar el focus de l’atenció de l’opinió pública en algun tema que no figurava a l’agenda dels mass media, i això és positiu, però quantes recordeu que hagen canviat alguna cosa estructuralment important? Ni tan sols les més globals i multitudinàries, com aquelles contra la guerra el 2003, tingueren efecte per a evitar la invasió nord-americana d’Iraq, i si n’hagueren tingut, hauria sigut només fins a la propera guerra, mai un canvi en la filosofia militarista dels E.U.A. o de la immensa majoria dels estats-nació. No vol dir que la protesta organitzada al carrer no puga puntualment ser positiva, però no esperem que en si mateixa resolga les coses.

Igualment, no creiem que la no-cooperació en assumptes concrets puga anar molt més enllà fins a arribar a afectar en profunditat el sistema, encara que puga solucionar conflictes concrets. Podem deixar de comprar productes elaborats amb oli de palma, i així es produirà una millora en la perspectiva de futur de la flora i la fauna dels boscos de l’illa de Borneo, però la indústria alimentària reemplaçarà fàcilment aquest ingredient per algun altre, com més barat millor, sense tindre en compte les conseqüències per a l’ecosistema d’on provinga i per a la nostra salut (i potser no siga maldat de l’empresari desatendre aquestos efectes nocius, sinó pura supervivència en un entorn de competència capitalista on qui menys externalitza costos senzillament desapareix del mercat!). L’única no cooperació que veiem suficientment útil és la que afecta la globalitat del sistema capitalista, i per això és que ens dediquem a construir un alternatiu amb el qual cobrir les nostres necessitats com a persones.

Per a nosaltres la desobediència civil tampoc no arriba a ser per si mateixa una solució al problema en tota la seua extensió -el capitalisme i la seua eina preferida, l’estat burgès-, però reconeixem enormement el seu valor i la seua legitimitat com a eina, i de fet l’aprofitem per a alimentar la nostra aposta.

Més fàcil que guanyar el desafiament a mort contra el monstre, potser mig moribund però encara gegant, que és hui en dia el capitalisme serà que la gent s’adone que no el necessita per a cobrir les seues necessitats.

I com ja haureu imaginat, la nostra principal aposta, perquè entenem que és realment la que pot fer superar el sistema capitalista i encetar una nova fase històrica -o més bé instaurar un precedent rellevant d’aquesta nova fase que més prompte que tard començarà, per no caure en deliris de grandesa-, és la construcció de tot un sistema socioeconòmic alternatiu regit per principis com l’autoorganització, l’horitzontalitat, la cooperació, la descentralització, el coneixement lliure o el decreixement, entre altres.

No pequem d’ingenuïtat, sabem que la dificultat és màxima i que es podria contraargumentar amb les nombroses ocasions en què s’ha tractat de tirar endavant projectes similars i la cosa no ha eixit bé, però pensem que més fàcil que guanyar el desafiament a mort contra el monstre, potser mig moribund però encara gegant, que és hui en dia el capitalisme serà que la gent s’adone que no el necessita per a cobrir les seues necessitats i simplement deixe d’alimentar-lo per a fer-lo morir de fam, i a més tenim poderoses eines que en altres moments històrics no existien, com és l’Internet i les infinites possibilitats que ofereix, començant per una moneda gestionada pels propis usuaris, d’abast mundial i que permet l’anonimat.

 

Per què apostem per construir l’alternativa

Hi ha diversos motius pels quals pensem que la resposta al sistema ha de ser la construcció d’un alternatiu; uns són estratègics i uns altres substantius.

Si portem un nou món als nostres cors, no li ho contem a la resta; traguem-lo a la seua vista per a què també puguen enamorar-se.

Quant a aquestos últims, considerem que la nostra opció:

– és efectiva en sí mateixa per a qui participa, atès que genera entre els seus participants relacions socioeconòmiques reals que reflecteixen l’estructura i les dinàmiques econòmiques que voldríem per al conjunt de la societat. Encara que el projecte no s’estenga entre àmplies capes de població, integrant-se en ell s’està, en alguna mesura, posant un peu fora del capitalisme.

– en aquest sentit, recull la tradició revolucionària de l’Acció Directa, adaptada al context contemporani, això sí: si volem un sistema econòmic just, construïm-lo des de zero i no esperem que el que és injust canvie per les reclamacions a institucions burocràtiques que sabem dissenyades per a afavorir els interessos de les oligarquies. Sense oblidar les dificultats de la tasca i els entrebancs que de segur imposaran els agents antagonistes, el focus principal està en nosaltres mateixos;

– és alhora un exercici d’entrenament per a la nova etapa històrica que anhelem, de la mateixa forma que fa més de 80 anys destacades figures de l’anarquisme ibèric com Joan Peiró consideraven la pràctica cooperativista, que va jugar un paper importantíssim durant la Guerra Civil espanyola per a fer possible la major experiència d’autogestió de la història;

– va més enllà del camp teòric dels discursos polítics, servint d’exemple real i palpable, mostrant de facto que una societat pot funcionar amb molta més harmonia sense eixes contradiccions que es reconeixen en el capitalisme però s’accepten perquè senzillament es fa creure que, com digué la Thatcher, «there is no alternative». Doncs no, Dama de Ferro i acòlits neoliberals, hi ha alternativa no només dins del capitalisme sinó també i especialment fora, i ho demostrem amb fets i no amb paraules que se’n pot portar el vent. Si portem un nou món als nostres cors, no li ho contem a la resta; traguem-lo a la seua vista per a què també puguen enamorar-se;

– és un acte en positiu, constructiu i per tant psicològicament més sa, atès que dóna expressió a valors positius com la solidaritat, i el reconeixement de l’altre com a igual, i no als sentiments negatius de ràbia, rebuig, preocupació, inclús desmoralització, etc. -legítims però insans i estèrils si no van més enllà- derivats de l’explotació, la desigualtat, l’esgotament dels recursos naturals, el desequilibri climàtic… Veure créixer la nostra pròpia criatura és molt més saludable que quedar-nos en la queixa de les maldats del monstre.

I, com deia, altres raons de caire estratègic també assenyalen la idoneïtat de la nostra proposta, perquè:

– aprofita les escletxes del sistema per a obrir forat: com són, entre altres, la figura jurídica de la cooperativa -políticament una concessió històrica per a calmar aspiracions comunitaristes de més calat-, que permet certa autonomia en les relacions entre els seus membres, o el fet que els intercanvis en criptomonedes són, hui en dia, invisibles per als entramats impositius estatals i per tant no gravables;

– no ataca frontalment el sistema, i per tant evita la criminalització a què el sistema sotmet a qui ho fa, resultant més difícil de justificar la seua repressió davant l’opinió pública; en altres paraules, cremar un caixer pot estar motivat per la ràbia front a les mateixes injustícies, però molt més que un problema per al sistema es convertirà en l’ocasió perfecta per a justificar una campanya de criminalització de l’autor, el seu entorn i la seua ideologia, amb els mass media com a principal braç executor fent creure a la majoria social què són un perill social, i també una reacció repressiva per a tractar d’eliminar-los políticament amb detencions i maltractes per part de les forces policials i amb sancions econòmiques i/o penes de presó des de l’aparell judicial.

 

Conclusió

En resum, com hem vist hi ha diverses formes de respondre a les injustícies i promoure la transformació social i, encara que no renunciem a recórrer puntualment a cap d’elles, especialment la desobediència civil, qui formem part de FairCoop, com la resta de membres de cooperatives integrals, pensem que l’única amb entitat suficient per a alliberar-nos del capitalisme és la construcció d’un sistema socioeconòmic nou, autoorganitzat, equitatiu, horitzontal, feminista, cooperatiu, descentralitzat, on el coneixement siga lliure, de vocació decreixentista, i gestionat des de baix per les pròpies persones que en formen part.

Perquè sabem que, parafrasejant Joan Fuster, tot sistema que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres.

I a això ens dediquem perquè pensem que l’única forma de fer realitat els somnis és posar-se mans a l’obra, amb més fets que paraules i amb la intel·ligència de veure els punts febles de l’enemic i aprofitar-los per a estar protegits mentre ens fem forts; potser quan s’adonen que hem fet créixer una alternativa que fa innecessari el seu sistema siga tard per a acabar amb ella perquè compte ja amb unes arrels ben fortes i molta gent disposada a defendre-la perquè veu que d’ella depèn tindre o no una vida digna, una vida que -com diria Yayo Herrero- pague la pena ser viscuda.

Perquè sabem que, parafrasejant Joan Fuster, tot sistema que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres.

 

Article cedit per Faircoop Catalunya i pel seu autor. Podeu consultar la seva pàgina a: https://blog.fair.coop/ca/el-perqu%C3%A8-de-faircoop-i-de-les-cooperatives-integrals