Introduïnt-nos en el debat consens/dissens, per Ainhoa Ezeiza i Javier Encina

 

 

Com es resolen els conflictes generats en la construcció col·lectiva i en la dialèctica entre l’autonomia i la interdependència?

Tant la dialèctica autonomia/interdependència com la construcció col·lectiva porten a una ebullició de conflictes i harmonies, que, en principi, no tenen perquè derivar en desordre i destrucció. La clau està en la forma de resoldre els conflictes i les contradiccions.

“Les contradiccions es poden resoldre de dues maneres: una tancada (el consens), una altra oberta (el dissens). El consens és la manera de la modernitat: una expressió —diu Habermas— és vàlida en tant que és capaç de produir consens entre els receptors. El dissens és la manera de la posmodernitat: una expressió —diu Lyotard— és vàlida en tant que és capaç de provocar expressions diferents entre els receptors. El consens és una solució tancada. El conjunt buit és part comuna de tots els conjunts; només ens podem posar totes d’acord en res. El consens implica pèrdua d’informació. El dissens és una solució oberta. Quan quelcom és necessari o impossible, s’han de canviar les regles del joc, per inventar noves dimensions (…). El consens produeix la certesa, el dissens, el dubte” (Jesús Ibáñez, 1989).

Podríem dir que el consens tanca; i pot tancar per tancar; així transforma els subjectes en objectes (aquesta és la perspectiva distributiva en la ciència, i la democràcia representativa en la política). O pot tancar per obrir, i així transforma els subjectes en subjectes-subjectats (perspectiva estructural i sociopràxica en la ciència, i la democràcia participativa en política). El consens té un pla sociopolític a priori, i això li dóna sentit i direcció. La qual cosa li facilita el fet de tenir un centre, que es reforça amb el moviment de contracció social que provoca la simplificació de propostes, el fet que existeixin vencedors i vençuts, i que el resultat provoqui adhesió o rebuig, consentiment i seguretat. Propicia que es pugui sistematitzar. Podem dir que el consens provoca certesa, perfecció, una idea d’acabament, de qualitat. Ens empeny vers el paradigma de la simplicitat. Així es separen les esferes del pensar, del sentir i del fer, i es compliquen les relacions humanes (en part, per introduir l’anhel de sentir-se part de les vencedores). Ens introdueix en la causalitat (tot passa per alguna cosa, s’elimina l’atzar), en la lògica, l’ordre i el sentit predictiu (el futur es pot predir, està determinat des del present per un pla elaborat a priori). L’error és quelcom a superar. Dins del consens es treballa en el món d’allò possible.

El dissens, en canvi, obre sense tancar, obre per obrir, i així allibera els subjectes (perspectiva dialèctica de segon ordre en la ciència, i en la democràcia directa i autogestionària en la política). El dissens no té a prioris, i això facilita el caos creatiu i la descentralització, que es reforça amb el moviment d’expansions socials que provoca la complexitat de les propostes, i el desempoderament, i el fet que totes les propostes fruit del debat i de la construcció col·lectiva puguin portar-se a terme pels grups de gent interessada, mitjançant el treball en grup i l’ajuda mútua intergrupal… D’aquesta manera es construeix i es provoca llibertat i confiança. Es propicia que es puguin transmetre pensaments, sentiments i accions.

El dissens ens submergeix en la incertesa, la incompletitud, la impredicibilitat, el caos creatiu, en l’alògica i la dialògica: ens movem en el paradigma de la complexitat. No es projecta vers el futur, sinó que es viu l’ara i aquí en harmonia amb l’entorn social i natural. S’incorpora l’atzar. L’error és una oportunitat, sigui per obrir-se cap a nous móns o sigui per incorporar-lo com a part inherent de les nostres formes de relació. I el dissens està íntimament relacionat amb la perspectiva dialèctica de segon ordre.

Dimensió dialèctica

Des de la dialèctica (i més concretament des de les formes de fer que dibuixa l’il·lusionisme social, fonamentades en la complexitat de segon ordre) es reconeix els subjectes en la seva pròpia condició (des dels seus temps i espais quotidians), en un procés de vivència i investigació dins del qual, allò que interessa, és l’autogestió de la vida quotidiana i la construcció col·lectiva en la diversitat i el dissens. Mai s’hi haurien de reconèixer els objectius marcats a priori pels líders, les avantguardes o els investigadors. Segons les paraules d’Ignacio Fernández de Castro, les dimensions dialèctiques “assajen col·locar les ciutadanes davant del mirall per què siguin elles qui produeixin la seva veritat i les qui la registrin tot construint democràticament la societat a la seva mida”. En aquest procés es produeix una interacció verbal, però, sobretot, s’estableixen llaços més forts entre els subjectes individuals i col·lectius. “La perspectiva dialèctica”, diu Jesús Ibáñez, “s’inscriu en una estratègia de produir el canvi (…) En lloc d’intentar fixar la realitat en el seu estat positiu, es tracta de moure-la vers els seus estats possibles”.

La visió sociopràxica de la dialèctica és una forma de dialèctica de primer ordre: tesi/antítesi/síntesi (consens), que ens porta a una nova tesi (complexitat de primer ordre). La tesi i l’antítesi fan de l’observador un subjecte, mentre que la síntesi el subjecta, fent-ne sorgir un subjecte subjectat, que només és lliure si travessa l’obertura de la síntesi (havent de renunciar a la resta d’obertures). Només és lliure si renuncia a la llibertat.

Des de l’il·lusionisme social, la dialèctica és de segon ordre: tesi/antítesi/obertura (dissens), que ens porta a noves tesis que podran portar-se a terme mitjançant processos d’ajuda mútua i construcció col·lectiva. En aquests processos sorgiran noves antítesis que provocaran noves obertures (complexitat de segon ordre). Aquest tipus de participació converteix l’observador en subjecte, generant moviments d’autonomia i interdependència, que juntament amb l’ajuda mútua i la construcció col·lectiva, dónen lloc a l’autoorganització. Les contínues obertures com a subjectes en llibertat.

La dimensió dialèctica, des d’aquesta visió, promou la participació en els propis espais i temps, per l’autogestió de la vida quotidiana, amb l’excusa d’un projecte si és necessari (un projecte de pressupostos participatius, de PGOU, un Pla veïnal, una assemblea barrial del 15M…), però sense deixar de banda la possibilitat que, en certs espais de la vida, tal i com se’ns dóna, ja no ens calen excuses. Tot es construeix en els propis espais i temps quotidians, sense que puguem distingir el projecte-excusa de la vida en ella mateixa, del procés, sorgint propostes, debats i decisions per al projecte. Però també per a la vida en aquests espais i temps. Certes propostes les tindran que portar a terme les administracions, però moltes d’altres, la majoria, la pròpia gent. La participació no és votar, ni el simple acte de viure. S’ha de posar en valor l’ajuda mútua i la feina col·lectiva, ens hem d’obligar a posar en marxa els sentits, i així, apropar-nos als impossibles, que vèiem en la llunyania com cues de núvols que desapareixien en l’horitzó, sense emportar-se allò lleig, sense escombrar tristeses que fessin aparèixer les nostres esperances… Arribem a entendre això quan hem viscut formes de relació en un procés de participació amb tendència autogestionària.

Això genera, a més, un procés de pas d’objecte a subjecte, tant individual com col·lectiu. En definitiva, es tracta de passar de l’espectacle (veure la teva vida des de la butaca), a ser protagonista de la vida quotidiana, anar teixint i teixint-nos en els cultius socials i desempoderant-nos individualment per construir col·lectivament.

Tot això ens posa en la situació d’entendre que el coneixement no existeix separat de l’acció, ni dels sentiments, sinó que son la mateixa cosa. Ens els trobem units, no es poden separar, perquè això seria una ficció que no passa en el món real. I el que busquem són formes reals que ens ajudin a transformar el món. Per començar un procés com aquests que volem definir, de vegades és més fàcil començar per una dimensió (pensar, sentir o fer), però de seguida “complexitzem” i imbriquem les altres dos. És un treball continu de reflexió col·lectiva, de sentiment i acció des de la comunitat, amb aports individuals que són enriquits de forma dialèctica pel col·lectiu.

Podem dir que en el consens, per a transformar la societat, s’ha de guanyar, s’ha d’acumular poder. En la societat de les vencedores, per transformar s’ha de perdre, ens hem de desempoderar. I per fer això és imprescindible el dissens.

Referències bibliogràfiques

Ángel CALLE (2008), “(Nuevos) Cultivos sociales”, Cuchará y paso atrá, nº 18, Sevilla.

Javier ENCINA y Mª Ángeles ÁVILA (2017), “El desempoderamiento. Viviendo la construcción de un nuevo mundo sin poder”, a Javier ENCINA y Ainhoa EZEIZA (coord.), Sin poder. Construyendo colectivamente la autogestión de la vida cotidiana (pp. 21-106), Ed. Volapük, Guadalajara.

Ignacio FERNÁNDEZ DE CASTRO (2008), “El laberinto de las metodologías”, Cuchará y paso atrá, nº 18, Sevilla.

Jesús IBÁÑEZ (1989), “Cómo se realiza una investigación mediante grupos de discusión”, a M. GARCÍA FERRANDO, J. IBÁÑEZ y F. ALVIRA (comp.), El análisis de la realidad social. Métodos y técnicas de investigación, Alianza Editorial, Madrid.

—– (1997) A contracorriente, Ed. Fundamentos. Madrid.