La tardor del patriarca. El pensament mèdic de Samuel Carmona, per Xavi López

La tardor del patriarca. El pensament mèdic de Samuel Carmona

Per Xavi López

La consulta de la clínica Caerus encara està per acabar. Des del primer moment, en aquest pis de lloguer de l’eixample dreta, la veu de Samuel ressona per l’espai buit de la sala gran, en una de les parets de la qual ell mateix ha fet un mural bigarrat on hi estan representades, de mil maneres, les ciències de la complexitat. Fórmules, esquemes, relacions de causa i efecte; però res de quadratures ni de simplificacions. Tot és turbulent en aquests dibuixos, dislèxic, com diria ell mateix.

La visió embrionària del projecte de Samuel Carmona en salut i medecina prové de l’any 2010. M’explica com es va vincular al projecte autogestionari més potent d’aquell moment, la Cooperativa Integral Catalana. Però se’n va molt més enrere. Als anys 30, a les lluites de les classes populars catalanes. “Aquella lluita no va ser debades”, diu, “al nostre Xile dels anys setanta, dictatorial i brutal, van arribar aquelles idees dels exiliats catalans, anarquistes, republicans, comunistes”. L’arrelament de tot aquell pensament a Catalunya segueix, avui dia, ben viu, però els projectes autogestionaris en salut els hem de crear, pràcticament, de nou. Queda la història, però no podem viure només de la història.

 

Salut i Estat

Comencem parlant de les institucions existents. Samuel pensa que la Seguretat Social no és un sistema públic: “És un sistema corporatiu controlat per interessos que no són els de les ciutadanes. L’OMS (Organització Mundial de la Salut) és un òrgan corporatiu també, controlat en bona part pels Estats més poderosos i, sobretot, per les multinacionals farmacèutiques”. En la mateixa línia, Samuel pensa que “l’Estat és una institució ideològica que modela la política internacional a la seva conveniència”. A Espanya hi va haver el miratge, amb els governs del PSOE, de que entràvem en el món nordeuropeu: el benestar, el control de la salut pública per part de l’Estat. Però, i si benestar no vol dir qualitat de vida? I si el benestar no és més que una relació de mercat, creada per a solventar els problemes financers que impliquen les cures de les persones que necessita el sistema per a seguir existint?

“Tot està tan mistificat… La donació d’òrgans s’arriba a publicitar com un acte solidari, quan no és més que un negoci. Ningú es planteja què s’hauria de fer per què poguéssim arribar als 65 anys sense haver de comptar amb canviar-nos el cor”.

I és que la medecina no es planteja com una ciència preventiva: “S’entén com a desenvolupament el fet que la gent viu molts més anys que abans. Però, de què serveix tenir una població de 85 anys que viu amb qualitat de vida baixa, absolutament depenent, mantinguda en vida amb l’ús de fàrmacs que els cronifiquen les malalties?”

Al llarg del segle XIX, i sobretot durant la segona meitat del segle XX, milions de persones es van traslladar del camp a la ciutat i amb elles tot de malalties emergents. És a dir, que l’origen de totes aquestes dolències resideix, en bona part, en el sistema polític i econòmic que va provocar les migracions del món agrícola a la indústria. La salut pública, la salut en mans de l’Estat, ha creat vellesa assistencial i cronicitat. I també ha generat molts beneficis a qui treu profit de la cronificació: la indústria farmacèutica, potser la que genera més acumulació de capital en el món, amb l’ajuda inestimable de la bioquímica i la biologia molecular.

El concepte de salut que tenim és totalment biomèdic: un tipus de medecina basada totalment en la biologia i que no té en compte els altres condicionants de la vida (socials, ambientals, familiars, culturals…).

 

Els patriarques

Samuel eleva el to, i per les parets de la consulta reboten les seves idees. “El concepte de salut que tenim és totalment biomèdic: un tipus de medecina basada totalment en la biologia i que no té en compte els altres condicionants de la vida (socials, ambientals, familiars, culturals…)”. És el paradigma contemporani, i Carmona està convençut que hem de canviar de paradigma si volem sortir d’aquesta situació que ve de molt lluny.

I de tan lluny. De fet, Samuel assegura que “el model de salut i ciència que ens cau a sobre té el seu origen a la tan venerada Grècia clàssica”. Sense menystenir els grans avenços en matèria d’organització que van sorgir a les polis gregues, hem d’adonar-nos que aquell va ser un model de democràcia restringida a un grup de privilegiats, dins del qual la participació estava vetada a la major part de la gent: “Demos vol dir poble? Sí, però és un concepte adulterat! ‘Poble’, en grec antic, vol dir conjunt de patricis, és a dir, conjunt de mascles dominants, és a dir, Patriarcat! I la concepció patrícia ens ha arribat com si fos una panacea per a tothom, perquè li han dit democràcia, però és la que va determinar la concepció de la ciència com la d’un déu omnipotent, pare i propietari, que observa el món des d’una altura inqüestionable…”

Els conceptes d’Estat i de ciutadania limitada van forjar un model de fer ciència que, amb les seves grans virtuts, i sobretot amb els seus grans defectes, ha arribat fins als nostres dies. La dona, a la Grècia clàssica, era un objecte sense representació ciutadana, una figura decorativa i explotable. Avui en dia, els Senats dels països occidentals, construits segons els models de les revolucions americana i francesa del segle XVIII (molt més repenjades en la idea del Senat romà que en la de la polis grega), segueixen sent conjunts de patricis. I les dones que hi formen part han assumit els rols de poder propis dels mascles. “I a les altres”, puntualitza Samuel, “a les dones que no exerceixen el poder, les hi posarem un senyor patrici dins de casa seva: el marit”. La ciència que deriva del patriarcalisme (i que no ve ni de bon tros només de la Grècia clàssica) va ser creada per mascles dominants, des de la perspectiva reduccionista d’una posició de poder sacralitzat. Deixa fora del seu estudi la complexitat de la natura, reduint-ho tot a uns principis primers i inqüestionables, com el poder masculí dins la societat patriarcal.

Dins d’aquest mètode es busquen les evidències, les veritats absolutes, els principis inqüestionables; es crea una imatge mecànica de la naturalesa, com si tot fos una gran màquina a disposició de l’Home amb majúscula (i no de la Dona, perseguida, en la gènesi del model de ciència moderna, per “bruixa” i rebel).

El mètode cartesià, nascut dels textos del filòsof francès del segle XVII René Descartes, i hereu en bona part de la ciència clàssica de l’antiguitat, es fa servir en totes les ciències: “Dins d’aquest mètode es busquen les evidències, les veritats absolutes, els principis inqüestionables; es crea una imatge mecànica de la naturalesa, com si tot fos una gran màquina a disposició de l’Home amb majúscula (i no de la Dona, perseguida, en la gènesi del model de ciència moderna, per “bruixa” i rebel)”. El model dominant parteix d’una posició filosòfica que fa que el nostre cos tingui un déu a dins, la nostra ànima, que té origen diví. És per això que, per a la ciència convencional, l’ésser humà, la natura, tots els éssers existents, són objectes, màquines, objectes d’estudi, inferiors dins la jerarquia natural. “Les bases de l’anatomia moderna estan en l’estudi dels cadàvers, l’estudi de cossos rígids, que han perdut el context i la perspectiva”. Cossos sense el bullir de la sang. Objectes manipulables.

És com si l’objecte d’estudi del saber científic, és a dir, nosaltres i totes les altres companyes del planeta, fóssim propietat privada de la ciència. Ens entén i ens manipula com si no fóssim més que recursos. Aquí veiem el llaç entre la ciència hegemònica i l’imperialisme (la construcció de dispositius de control i de destrucció mitjançant la investigació científica). Aquí veiem, també i sobretot, el llaç que existeix entre el capitalisme i el patriarcalisme.

Rebedor de la Clínica Caerus

El mode de producció capitalista

Els criteris de gènere no són els únics factors de desigualtat. A banda de molts altres, les malalties diagnosticades formen part del repertori d’exclusions socials. “Avui en dia, les capacitats humanes s’entenen com a ‘competències’ que hem d’adquirir per ser declarats ‘aptes’. Això és aixafar l’autoestima de cadascú, de cadascuna. Volen que no ens considerem vàlides. I tot allò que és divers, nou, emergent, automàticament s’ha de normalitzar. No podem, així, concebre la diversitat de coneixement que és cada ésser humà. L’esquizofrènica, la dislèxica, poden aportar moltes coses a la societat.”

No podem pensar la mínima possibilitat de què, en un model fonamentat en fons privats, amb una seguretat social privada, es pugui garantir la qualitat de vida per a tothom.

Samuel va viure la primera etapa de la seva vida en una comunitat indígena del nord de Xile, on les divisions patriarcals no tenien gaire força i la dona hi tenia un paper clau. Més tard, va viure també, en primera persona, el cop d’Estat de Pinochet el 1973, i va veure, arrel d’això, com s’hi implantava el model de fons de pensions privats, amb l’auge forçat de l’economia neoliberal. Va ser un experiment amb persones en un país colpit per una dictadura militar. I és el model que s’ha volgut imposar a Catalunya amb el mètode universal de les retallades: “no podem pensar la mínima possibilitat de què, en un model fonamentat en fons privats, amb una seguretat social privada, es pugui garantir la qualitat de vida per a tothom”. Ni assistencialisme, doncs, ni seguretat social privada. De fet, segons el seu punt de vista, tots dos fenòmens estan íntimament connectats.

Mirem d’entendre les persones que a dia d’avui tenen 80 anys, a qui se’ls dirà d’aquí a poc que no hi ha diners per a les seves pensions: “El pagès que produïa blat avui en dia té 80 anys i està en una residència. Guanya uns 700 euros de pensió, i la dona, uns 400, perquè era propietat de l’home. No existeix un altre model de producció que pugui fer ombra al model capitalista; però el model de producció que ens governa tampoc no garanteix la creació de poder adquisitiu. Aquí produïm sol i borratxeres de turistes. La major part de l’agricultura ecològica que produïm se’n va als països que ens envien els turistes. Però la dona que treballa en un hotel té una pèssima qualitat de vida, mentre que l’amo de l’hotel posseeix, o pot posseïr, milions d’euros”.

Això genera una forma precària de viure, i hem d’entendre la precarietat com a causa de fons de les malalties pròpies del capitalisme. “L’esclavitud dels horaris, la inseguretat laboral, les jerarquies fèrries a les empreses, els processos de selecció, els sous baixos o molt baixos, el grau ínfim de reconeixement social d’algunes feines, la pressió per assolir objectius, la competició constant… tot això també és causa de malalties”. El concepte de malaltia està relacionat, doncs, amb els estils de vida i els models de producció que ens imposen i que acceptem col·lectivament.

 

La complexitat

A finals del segle XIX, a principis del XX, als marges de la investigació científica es comença a parlar d’unes ciències complexes. En la literatura oficial, això estava bloquejat pel corrent positivista, un dels hereus del cartesianisme. Per al positivisme, la natura havia de ser observada des d’una suposada neutralitat, i l’observador havia de restar fora de l’experiment: seguim amb la imatge del científic amb la visió d’un déu. “Einstein no es va postular com un observador neutral”, diu en Samuel. “El seu cervell li permetia veure la totalitat sense desmembrar-la en parts. Això és el començament de l’holística”.

Carmona pensa que el concepte d’Holon que dóna nom a l’holística (o al “mètode holònic”, com l’anomena ell) es refereix a que no tenim una noció fixa de què és el tot i de què és una part; estem en constant traslació i moviment, no tenim el punt de vista d’un déu observador que resta fora de la seva creació. Per les parets bigarrades de la consulta ressonen ara els noms de Ramon Llull i Paracels, científics formats a l’albada de l’època Moderna, i dels quals en Samuel vol recuperar “aquell misticisme ben entès que no ens separava de la natura, que ens feia observar la natura tot sent natura”.

La perspectiva de la ciència hegemònica és la que portarà a que el Senat Nordamericà prohibeixi les medecines naturals a mitjan segle XX i comenci, o es reforci, el paradigma biomèdic en el qual estem atrapats.

Com en un laberint de túnels del temps, recorrem de la mà d’en Samuel les galeries intrincades de la història. Tot de sobte afirma que “la ciència hegemònica és la negació d’aquesta forma de veure la naturalesa, la negació de la complexitat”. I continua: “la perspectiva de la ciència hegemònica és la que portarà a que el Senat Nordamericà prohibeixi les medecines naturals a mitjan segle XX i comenci, o es reforci, el paradigma biomèdic en el qual estem atrapats”. Això va portar, durant els anys 80 i 90, a nombrosos assalts a centres de teràpies naturals per tot EEUU, amb ús de la força, destrossos, incautacions, agressions i penes de presó incloses, com es narra en el llibre de Jesús García Blanca, El rapto de Higea. Mecanismos de poder en el terreno de la salud y la enfermedad (Virus, Barcelona, 2009, pàgs. 54-56): https://hubzilla.nl/cloud/tlapil/rapto%20de%20Higea.pdf

“La medecina és una ciència de la incertesa. Decretar com a crònica una malaltia (a banda que genera beneficis a les farmacèutiques), és un acte reprobable, perquè s’han donat tants casos de curacions que semblen espontànies… Apareix una cèl·lula amb un comportament diferent, nou, i canvia el panorama”.

Quina diferència, doncs, hi hauria entre un científic biomèdic i un d’holomèdic? L’holomèdic investigaria com a subjecte part de la investigació. L’observador no pot ser neutral. Per tant, el científic holomèdic ja no es posaria la bata blanca com a signe de distinció. Seria part de l’observació, formaria part del context, renunciant a la seva posició de poder: “Jo no puc estudiar la molècula de la diabetis d’un pacient si no conec el context particular del diabètic. Família, cultura, sistema de creences, sistema econòmic, biològic, ètic, individual, alimentació i costums, totes són dimensions determinants que hem de conèixer. I una de molt important és quina raó ha portat aquella persona a visitar-me”.

Això canvia totalment la concepció de les jerarquies entre metge i pacient. Dins del model holomèdic, el pacient ja no és un pacient passiu que espera i que no sap; és algú que pren les regnes de la seva salut i que es relaciona de tu a tu amb el metge, un metge que li proporciona els coneixements que necessita i l’acompanya en el seu propi procés de curació. “El metge no farà servir innecessàriament fàrmacs que ataquen els símptomes, però que, per altra banda, deixen intocades les causes profundes de les malalties, com per exemple el sistema econòmic o la situació familiar”.

“Si ens comportem a la vida en situacions similars, què ens fa diferents al metge i a mi? Qui porta el dolor al genoll? Qui porta el dolor al cap? Jo sóc qui sé de mi! I necessito que tu, metge, col·laboris amb mi en funció de trobar una resposta a allò que em passa. Però no em miris com a un objecte! Sóc un subjecte actiu com tu. Per tant, preguntem-nos junts: què pot ser el que està passant a la meva vida?”

La concepció holomèdica és també un mètode d’autoinvestigació. Aquest mètode fa que una persona pugui participar del conjunt de preguntes que s’ha de fer a ella mateixa per poder definir les possibilitats i estratègies de curació. Hem d’intentar evitar que el capitalisme ens transformi en nous malalts.

Perquè, dins del capitalisme, entrem en una constant dimensió de malaltia: el salari, l’esclavitud dels horaris, el no poder prendre les regnes de les nostres vides, la llibertat fictícia del consum, el no tenir cap veu davant d’una enfermetat de la qual se’ns diu que no en sabem res i que hem de callar davant el metge que sí que sap… I això en tots els ordres de la vida. Això crea depressions, ansietats, bipolaritats, esquizofrènies, que la indústria farmacèutica prolonga, cronifica i explota. El nou escenari de la medecina, segons Carmona, “ha de sortir d’un nou paradigma d’enteniment de què és la malaltia i de qui ha d’estar present en el procés de curació. Curació, no cronificació”.

“La meva idea és promoure un nou escenari per la salut i la medecina amb la terminologia i els coneixements que la ciència biomèdica i l’Estat ens han escamotejat en favor del capital, ampliant-la en la direcció d’una ciència de la complexitat”. Un projecte titànic que, de ser posat en pràctica, certificaria, tot parafrasejant García Márquez, “la tardor del patriarca”.

 

El camí vers l’autogestió

Carmona està en camí de formar, en l’espai a on parlem, un centre d’atenció primària basat en el coneixement d’un mateix, en un espai sense llits i sense bates blanques: la clínica Caerus (Kairós en grec antic, personificació mítica del temps entès com a esdeveniment favorable, oportunitat, ocasió). Ha fonamentat el seu concepte d’un Sistema de Salut Pública Cooperativista, pensat com a possibilitat real durant els anys de creació de la Cooperativa Integral Catalana, en la salut de proximitat, la salut del barri: “Vaig conèixer un bar de barri on els preus eren impressionantment baixos. Vaig preguntar a la senyora que hi havia darrere la barra. I em va respondre que, amb la crisi, les veïnes no es volien quedar sense el seu únic lloc de comunicació i socialització, i varen decidir pagar el lloguer del bar entre totes. Ara segueixen tenint el seu lloc. Això és salut pública!”

La gent, a Caerus, ha de venir a treballar per la seva salut, amb la meva col·laboració, però relacionant-se amb mi de forma completament horitzontal.

És la salut de qui coneix el bar, la fruiteria, la fleca, l’agricultor que et porta la verdura i el metge o metgessa que et coneix i que viu o treballa al costat de casa teva. El metge ha de saber a on van i què fan totes aquestes persones al matí, quina és la seva relació amb el medi ambient, si hi ha contaminació allà on viuen, quins aliments prenen. “Perquè la gent, a Caerus, ha de venir a treballar per la seva salut, amb la meva col·laboració, però relacionant-se amb mi de forma completament horitzontal”.

Sobretot estem al davant d’un canvi de model en les relacions humanes en general. I és difícil. Per això, en Samuel ha de fer-ho entrant dins del model establert: “entrar dins del parc mèdic de Barcelona, treure’m un títol biomèdic segons els paràmetres hegemònics i anar introduint idees i pràctiques dins de les institucions”. Atacar per dos flancs: el de la transformació de les institucions i el de la creació d’un model alternatiu. Perquè no hi ha autogestió que no hagi d’imprimir un cert caràcter conflictiu a les seves pràctiques, i les institucions, mal que ens pesi, es transformen sempre generant conflicte.

És cert que el sistema només canviarà si els científics prenen consciència que ha de canviar. Canviar-lo des de fora és pràcticament impossible, tot i que encara seria més impossible sense la imaginació autogestionària. “Molta gent dels parcs científics, ho he pogut comprovar, té els mateixos gens culturals que jo. Però han entrat dins d’un sistema en el qual es veuen amb les mans lligades”.

Rere les paraules de Carmona, tot i estar bastides per un aparell conceptual sofisticat, es pot sentir aquella màxima d’Hipòcrates que el pagès, coneixedor de les herbes medicinals i perseguit Josep Pàmies, també ha fet seva: “Que el teu aliment sigui el teu medicament”. I el coneixement també és un aliment en tots els sentits. Les nostres generacions, les que volem un món diferent, podem copsar, ara i aquí, el profund sentit polític d’aquella màxima.

Podeu aprofundir en el pensament de Samuel Carmona fent una ullada al seu llibre Salud y medicina basada en la complejidad, Círculo Rojo Editorial: http://editorialcirculorojo.com/salud-y-medicina-basada-en-la-complejidad/