Remeis de proximitat, i la importància del coneixement compartit, per La Silvestrina

Remeis de proximitat, i la importància del coneixement compartit

La Silvestrina

La Silvestrina ha agafat l’essència de l’ofici d’herbolari, la valentia i esperit viatger de les trementinaires, el coneixement i amor per la natura de les bruixes, i el saber de les àvies. 
Faig formació per compartir coneixements fomentant l’autogestió de la salut, elaboro preparats i remeis naturals i ofereixo acompanyament en tractaments amb plantes i dietètica amb l’objectiu de que cada persona es pugui sentir lliure i empoderada per viure en harmonia.

 

Una cria d’orangutan està amb la mare fins als 10 anys: necessita tot aquest temps per aprendre, entre d’altres coses, a diferenciar més de 300 plantes que li serviran per alimentar-se.

Gran exemple del saber generacional i comunitari que es traspassa de mares a fills, d’àvies a nétes, de veïnes, d’amigues, de tiets, de sàvies, de bruixes, de pagesos, de curanderos, de tots una mica, el saber i el compartir, dos mots que van de la mà i que ens permeten créixer com a persones i com a comunitat. El coneixement compartit i l’observació del que tenim al nostre entorn ens desvetllen els secrets de les plantes remeieres.

Totes les espècies conviuen amb la natura, la respecten i s’ajuden, coneixen els recursos i els utilitzen i retornen a la terra tot allò que n’ha sortit. Aquest és el cicle biodinàmic que sembla ser que nosaltres, humans, vam voler destruir situant-nos dalt de tot de la piràmide de les espècies. Per retornar a la convivència, cal tenir una visió global, integrativa. Formem part d’un conjunt, del món natural, i totes les espècies animals i vegetals són necessàries per mantindre l’equilibri.

Quan fem aquests anàlisis, a nivell personal, podem retornar als orígens, utilitzar la sensibilitat que ens caracteritza i gaudir de tots els recursos que la terra ens ofereix per viure en salut.

Tenir salut és resultat d’un equilibri físic, emocional i energètic. Quan aconseguim aquest estat, el cos flueix; quan emmalaltim és que hi ha hagut un bloqueig de l’energia. Què ha passat? Quin és l’orígen? Hem de detectar aquest orígen per poder actuar. Podem posar remei a símptomes, però sempre curant des de les arrels, buscant d’on sorgeix el malestar o malaltia, i seguint un procés sempre des d’una visió holística.

El contacte amb la natura es recomana com a remei per afeccions i malalties, la tranquil·litat del ritme natural, les plantes i arbres, l’aire que es respira, ajuda a relaxar-nos i a marxar de l’estrès que ens imposa la societat. Però, i si no esperem a posar-nos malalts? I si decidim viure en contacte i en sintonia amb aquest entorn natural? Llavors poques vegades caldrà recórrer a fàrmacs o altres productes químics i cosmètics, perquè podrem gaudir nosaltres mateixos dels recursos vegetals que ens envolten o preguntar a algun amic/veïna que tingui els recursos.

Tot el que necessitem ho tenim a la vora, les plantes que creixen a prop nostre ens ajuden, ens ofereixen les seves propietats i les podem utilitzar. Si les malmetem, els tirem químics, les menyspreem, llavors estem trencant la relació; però si passegem, les mirem, les coneixem, les olorem, les utilitzem, podem viure més sans i guarir-nos quan ho necessitem.

Amb la revolució agrària es va començar a intensificar els cultius i a malmetre la terra. L’ús de maquinària permet més volum de producció: plantar només les verdures que ens interessen, i la resta de les plantes arrencar-les, cremar-les amb químics… En no haver-hi control natural, hi ha més plagues que ataquen a les nostres verdures, el que fa que es llencin més químics per controlar aquestes plagues, deixant una terra cada vegada menys fèrtil i erma. Llavors hem d’utilitzar fertilitzants…

En aquest moment de la història és quan va aparèixer el concepte de males herbes, totes aquelles que creixen al voltant del nostre cultiu. S’ha lluitat i es continua lluitant per a que no creixin o per arrencar-les, sense tenir en compte l’equilibri de l’hort ni els seus múltiples beneficis. Jo els anomeno bones herbes, perquè només en conec propietats. Si tenim un hort variat, biodinàmic i equilibrat, les herbes que creixen a la vora ajuden a controlar les plagues, i fins i tot en podem plantar més per potenciar-lo. Atrauen animals beneficiosos per l’hort i en repel·len d’altres que no interessen. A més, amb algunes herbes també se’n pot fer purins i adobs naturals. Les mateixes herbes o d’altres ens poden complementar la collita, ja que moltes també són comestibles, les de marge o espontànies que s’anomenen, ens aromatitzen els plats o ens serveixen per fer remeis: si ens pica un insecte el plantatge fregat ens calmarà la coïssor, de les ortigues en fem purins i també és bona en sopa, dels colitxos o malves podem cuinar truites, el boixac és cicatritzant de ferides i cremades, només per posar alguns exemples.

El secret és ben senzill, seguir el cicle de la natura i adaptar-nos nosaltres a ella; no intentar fer-ho a l’inrevés.

Estimem allò que coneixem, per això és important, ja de ben petits, permetre als infants una vida a l’aire lliure, jugar a l’exterior, sentir curiositat per l’entorn, que preguntin, que s’interessin, que coneguin… així és com flueixen els valors, coneixent i estimant.

Fa uns anys que es parla d’educació verda com una corrent educativa que vol retornar als nostres infants a la natura. Les nostres societats han perdut de tal manera els seus orígens, que sorgeixen corrents educatives per tal de retrobar-los. Es parla de la importància de jugar en entorns naturals des de petits i petites, dels beneficis a nivell de desenvolupament i de salut que això suposa, i s’analitzen els problemes derivats d’aquesta pèrdua de contacte natural des de fa generacions (patologies, conductes, malalties..).

Com podem recuperar el saber popular? Doncs preguntant i explicant.

Tradicionalment, la farigola sempre ha penjat a les cuines de totes les cases per afegir-ne als rostits o fer-ne sopes de farigola, per pujar les defenses i fer fora els refredats.  El llorer sempre s’ha utilitzat en llegums. I per què? Doncs perquè no només aromatitzava el plat sinó que ajudava a païr, ja que els llegums són molt flatulents. Posar una branqueta d’espígol sota el coixí ajuda a dormir millor. Aquesta planta té propietats relaxants i facilita la son, perquè, amb el seu aroma, ens relaxa el sistema nerviós, al contrari que el romaní, que l’activa i ens aixeca l’ànim. Les plantes medicinals creixen ben a la vora, a cada zona, les que necessitem.

Una altra manera de conèixer i aprofitar els beneficis que ens proporciona la Pacha Mama, és observant i passejant molt. A més de ser beneficiós perquè estem fent exercici en un entorn verd, tenir interès pels arbres que hi creixen, plantes, flors, bolets, així com la fauna que hi habita, fa créixer i enriquir la relació amb aquest entorn natural més pròxim. Podem mirar el bosc i pensar: hi ha arbres i plantes; en un segon nivell podem pensar, hi ha pins, alzines, galzerans, argilaga, romaní… i ja, en un tercer nivell, el passeig el faig a la tardor, les fulles a terra, els tons marrons i vermellosos, l’olor a humitat, època de fruits; de bolets, potser hi trobaré ginebrons, ja que en aquest camí hi ha un arbust, o puc recol·lectar gavarrons del roser silvestre, i ara que ve el fred proveïm d’aquests fruits per fer infusions que m’ajudaran a augmentar les defenses. Arribar a aquest últim nivell és difícil, ha de sorgir un fort interès intern, sobretot en adults que no han rebut aquests coneixements per part de la comunitat.

Actualment sembla ser que hi ha un petit despertar per tornar al saber tradicional que es va oblidar durant generacions. Hi ha una frase-eslògan que m’agrada: “sigues radikal, menja tradicional”. I és que sembla ser que tornar als orígens és nou, diferent i interessa. Les persones necessitem viure en comunitat, segons el meu parer, comunitats petites que es puguin autogestionar, amb uns valors ben forts de companyonia i ajuda mútua, de compartir i de respecte. Aprofitem aquests nous interessos per compartir els coneixements, per poder ajudar a créixer a les persones, que tothom pugui escollir com viure i tingui les eines per gestionar la seva pròpia salut.

La Silvestrina