Psiquiatria i autogestió. Entrevista a la Xarxa GAM de psiquiatritzades

 Psiquiatria i autogestió. Entrevista a la Xarxa GAM

Xavi López

Les Xarxes d’Ajuda Mútua tenen moltes cares i aspectes. Algunes duren més que d’altres, algunes formen part de les institucions públiques, mentre que d’altres tracten de mantenir-se el més a prop possible dels mètodes d’autogestió. Avui parlem amb la Maria i amb el Joan, dues persones que han pertangut a la Xarxa GAM, grup d’ajuda mútua de persones psiquiatritzades amb vocació autogestionària que va encetar el seu camí dins de l’univers de la Cooperativa Integral Catalana, i que avui dia perdura d’una forma molt més informal.

 

(LC). Què enteneu per persones psiquiatritzades? Creieu que el sistema psiquiàtric és una cortina de fum que amaga problemes sòcio-econòmics, polítics, de gènere…?

(M): Quan vam muntar el grup, el criteri era bastant pràctic. Si havies passat per la consulta del psiquiatra i n’havies sortit amb un diagnòstic, i amb medicació, es considerava que estaves psiquiatritzat. Però sí, és cert que el terme té la connotació de quelcom passiu, una cosa que t’apliquen. En això s’assembla al gènere.

(J): No creiem en la malaltia mental. Creiem en la diversitat mental. I la diversitat mental, en moltíssimes ocasions, és una subversió de la normativitat. Entenem que els patiments humans es dónen sobretot en societats occidentals. I aquí hi ha causes polítiques, socials i ambientals. Estem influenciats de mil maneres pel cinema, pels mitjans de comunicació, els anuncis, les telesèries… En d’altres societats on no es dóna una semblant manipulació de l’ésser humà, no passa igual. A les societats precolombines tenien l’ayahuasca, que es considerava una il·luminació, era arribar al deliri, com al Tíbet és arribar al Nirvana: tenia una explicació. Hi havia una acceptació social i política dels comportaments que se surten de la “normativitat”. La psiquiatrització és una imposició sobre la diversitat.

(M): Jo crec que els malestars s’originen a la infància, dins la família. Segurament perquè l’aspiració a un vincle autèntic es veu frustrat per la realitat. És la teoria del doble vincle: per un costat, l’infant rep missatges d’amor i carinyo, però el propi llenguatge i les accions acaben desmentint tot això. Això a l’infant li crea una desconfiança general vers la realitat, la realitat consensuada i pública. Tal vegada és per això que viatges a d’altres realitats.

(LC). Viatges, però viatges sola, oi?

(M) Hi ha viatges traumàtics, perquè involucren sensació de persecució, deliris… però n’hi ha que són positius, i hi ha gent que, en els seus viatges, se sent més connectada amb el món, amb la natura o amb un esperit còsmic…

Crec que les persones han de sentir que poden fer una aportació útil a la seva ciutat, al seu entorn. La institució no pot donar-nos això, perquè està apart de la vida de la persona.

(J) La ciència bioquímica, que és el paradigma hegemònic de la ciència psiquiàtrica a occident, diu que els viatges (al·lucinacions, deliris), són produïts per desajustaments químics dins del cervell. Descontextualitza el fenomen, l’individualitza, i aquí tens el diagnòstic… Tots els “brots” que jo he tingut han estat produïts per l’abandonament dels fàrmacs que m’ha donat la ciència bioquímica i farmacèutica, que va convertir la meva singularitat mental en un problema i me’n va crear molts més. Això és una fàrmaco-malaltia: baixades de libido, molta son, apatia… per no parlar dels ronyons, de l’estómac… Si arribés el dia en què els psico-fàrmacs no tinguessin efectes adversos, això seria interessant.

(LC). Què et converteix en un malalt mental, el diagnòstic o la medicació?

(M) La medicació, de vegades, si estàs en brot i estàs patint molt, et pot ajudar. El diagnòstic agrupa pautes de símptomes, res més. La ciència bioquímica, en aquest sentit, no està demostrada. Jo crec que funciona bastant a base de prova i error. Hi ha psiquiatres que pensen no només en la medicació, sinó en el conjunt que és un ésser humà. Però no crec que la institució faciliti res. Tot està compartimentat. L’assistent social fa la seva tasca, el psicòleg també, i sí que pot ser que en un centre de salut mental hi hagi coordinació entre professionals, però moltes vegades és insuficient. T’ha de tocar un bon lloc i una bona gent. Depens d’això. Crec que les persones han de sentir que poden fer una aportació útil a la seva ciutat, al seu entorn. La institució no pot donar-nos això, la institució està apart de la vida de la persona.

(J) A mesura que les nostres capacitats d’atenció, de concentració, de joc, van desapareixent amb els efectes de la medicació, pots trobar, al final, gent que vaga per les galeries amb un cafè a la mà, i no fa res més. És el perfil del malalt crònic. Una teràpia humanista milloraria la situació de les persones, t’empoderaria. Però el sistema està enfocat a una teràpia farmacològica. Per a res és una teràpia de parlar, d’acompanyar, de donar eines per comprendre’s a una mateixa.

(LC). Al vostre fanzine es poden llegir comentaris com aquest: “Diuen que l’avorriment és contrarrevolucionari, i el psiquiàtric, en això, ens va guanyar la partida per endavant”. Què ens podeu reflexionar sobre l’avorriment induït dels psiquiàtrics?

(J) Recordeu el maig francès de 1968: “No volem morir de gana, ni tampoc d’avorriment”. El psiquiàtric és el més avorrit del món. Conec presos que han estat en FIES. Jo no podria. Jo menteixo al psiquiatra per sortir d’allà l’abans possible. Vull recuperar-me a poc a poc, a casa i amb els amics. És una contenció tan gran que no tens res a fer, no hi ha varietat, no pots escoltar música, ni donar-te un petó amb una noia. No està permès ni el mòbil, ni internet. T’aïllen del món completament. Sobretot al règim d’aguts. Al règim de subaguts hi ha tallers artístics, però és tan poca cosa… La institució es veu obligada a fer-ho, a proporcionar aquest servei als interns. Després tot això surt a la foto (riures). Per a ells no es tracta d’empoderar la gent, sinó d’una activitat residual. Hi ha gent que molesta i se l’ha d’aïllar. Uns van a la presó, uns altres acabem al psiquiàtric, però no hi tanta diferència.

L’espècie evoluciona gràcies a l’ajuda mútua. Sense ajuda mútua no haurien existit múltiples formes de resoldre un problema, i per tant, no hi hauria hagut tantes solucions. El concepte de malaltia mental va ser inventat per negar el recolzament mutu, per reduir l’espècie a una normalitat inventada per alguns.

(M) A Sant Pau tenen jocs de taula, algun llibre de “pinta y colorea”… Els llibres els pots portar sempre i quan pensin que no t’alteraran. Els revisen, revisen tot el que et porten familiars i amics. A mi em van requisar un còmic d’un súperheroi que em va portar un familiar, van considerar que podia alterar-me (riures). Tal vegada seria per això de l’omnipotència dels súperherois (més riures). Els llibres polítics només els deixen entrar depenent del cas, de la valoració específica que faci la institució.

(LC). Un dels pilars de l’antipsiquiatria és la reformulació, o potser la destrucció, del concepte de malaltia mental. Penseu que el diagnòstic és una construcció que té un interès que va més enllà d’allò merament científic?

(J) Jo crec això: l’espècie evoluciona gràcies a l’ajuda mútua. Sense ajuda mútua no haurien existit múltiples formes de resoldre un problema, i per tant, no hi hauria hagut tantes solucions. Cadascú aporta lliurement el que creu i això ens fa avançar i sobreviure. El diagnòstic, el concepte de malaltia mental, va ser inventat precisament per negar el recolzament mutu, per reduir l’espècie a una normalitat inventada per alguns.

(M) No crec que sigui exactament això. Jo crec que el diagnòstic és un conjunt de símptomes agrupats, als quals s’els posa un nom. Realment no respon a la variabilitat personal de cada qual. No és capaç d’arribar fins al fons. Tot i que segurament hi ha un interès de la indústria farmacèutica per estendre la malaltia i fer la gent més dependent. Fins i tot en casos on no seria estrictament necessari.

La primera necessitat que tenim és no sentir-nos soles. Per això, poder parlar d’aquestes coses obertament amb persones que han experimentat el mateix que tu facilita una empatia que és difícil de trobar fora.

(J) La tristesa per la pèrdua d’un cònjuge, avui en dia, està considerada malaltia mental. Representa un quadre clínic depressiu medicalitzable. De vegades es medicalitza fins i tot el trastorn menstrual depressiu. Fins i tot, en alguns casos, ser antisistema o rebel està medicalitzat. Això té un nom, quelcom semblant a “trastorn oposicional”. És la ment del criminal, del subversiu, del “radical”. Aquestes idees surten d’estudis que fa l’Associació Nord-americana de Psiquiatres, que rep el 60% de finançament de les farmacèutiques.

(LC). Han fet molt de mal els gèneres com els “psycho-killers”?

(M) Sí, molt. Però penso més en la premsa, perquè si tens un punt de vista una mica crític pots distingir entre realitat i ficció. Ara bé, quan a la premsa diuen que una persona que ha matat violentament algú estava en tractament psiquiàtric, que tenia un diagnòstic, això fa bastant mal, perquè està associant ambdues figures. I realment, les pròpies estadístiques mostren que no és més probable que una persona amb trastorn mental faci mal a una altra. En tot cas tendirà a fer-se mal a ella mateixa.

(J) Tingues en compte que l’esperança de vida d’una esquizofrènica és 20 anys inferior a la mitjana. I això es dóna, no perquè les esquizofrèniques facin mal, sinó perquè es fan mal a elles mateixes. Moltes s’acaben suïcidant.

(LC). Anem a l’arrel de la vostra xarxa. Creieu que la col·lectivització de les vostres experiències us ha aportat salut?

(M) A mi sí. Tot i que les últimes èpoques la xarxa no ha funcionat molt bé. Jo crec que la primera necessitat que tenim és no sentir-nos soles. Per això, poder parlar d’aquestes coses obertament amb persones que han experimentat el mateix que tu facilita una empatia que és difícil trobar fora. Però érem grups petits sense un mètode massa clar.

(J) Hi havia un psiquiatra de l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatria. És una associació brutal. No parlen de psiquiatria ni d’antipsiquiatria, sinó de postpsiquiatria. Volen un canvi de model i són un grup de pressió, tot i que no tenen gaire poder.

(LC). Així doncs, us reconfortava que hi hagués gent, dins de la psiquiatria, que pensés com vosaltres?

(J) Sí. Tenim aliats (riures).

(LC). I us donaven alternatives al sistema hegemònic?

(M) Els psiquiatres no estaven dins dels grups. Formaven part d’un “anell”, una espècie de “comitè” de persones que volien contribuir. Però mai va estar molt clar quina podia ser la funció pràctica d’aquestes persones, i al final, la majoria de consultes que els fèiem s’individualitzaven i versaven sobre medicació o sobre centres psiquiàtrics. Això sí, només et donaven la seva opinió, no t’imposaven res.

(J) Anaven en la direcció d’una reducció de la medicació. I el millor és que donaven un servei completament gratuït.

(LC). Quines causes de fons veieu per la dissolució dels vostres grups?

(J) Et donaré la meva opinió personal, perquè dins dels grups cadascú en té la seva. Al principi vam aconseguir un rendiment personal i col·lectiu molt elevat. Però tu tens una crisi cada any, o cada tres anys, o cada quatre. Aleshores, fer teràpia cada setmana o cada dues setmanes sobre un tema era massa, no era tan necessari. Jo crec que un amic veritable, informalment, et pot ajudar més. És per això que ara ens reunim informalment, en plan d’amics, i fem teràpia d’amistat. Jo he après moltíssim dels GAM, però no crec que es pugui sostenir la teva vida en això. De tota manera, aquest ha estat el nostre procés, el nostre final, i això no vol dir que a altres GAMs els passi el mateix. Els GAMs no s’extingiran així com així. I encara et diré més: els GAMs amb un fort component de no medicalització, i de convivència amb la realitat imaginària de l’altre, tenen més possibilitats de sobreviure.

No crec que puguem canviar les institucions, estan pel que estan, però sí podem obrir-ne espais. Intentem millorar la vida de la gent, sense perdre de vista l’objectiu d’una autogestió generalitzada de la societat.

 

(LC). Creieu que existeixen alternatives reals al sistema psiquiàtric?

(J) Jo crec que la veritable alternativa és el “refugi”. Un refugi és com un psiquiàtric, però en realitat és una comunitat terapèutica, de la qual en podríem formar part les persones afectades, i un grup de professionals que, en règim de cooperativa, treballessin amb nosaltres, no sobre nosaltres. Es podria finançar amb donacions, quotes de les sòcies o fins i tot subvencions. Tot i que no crec que les institucions públiques estiguin molt a favor del refugi (riures).

(LC). Existeix algun projecte de refugi actualment a Catalunya?

(J) Sí, hi ha un projecte, però encara està molt parat. Costaria molts diners, i perjudicaria massa els interessos del sistema hegemònic, ja que estaria orientat a la curació, i no a la cronificació de les malalties. De tota manera, voldria dir alguna cosa sobre la relació entre les institucions i l’autogestió. Alguns grups d’ajuda mútua reben diners d’entitats com La Caixa, que no s’oposen precisament al capitalisme (riures). Així que hi ha grups GAM institucionals, i grups GAM contraculturals o autogestionaris. Jo penso que, la política, o la fas, o te la fan. Als GAM, l’organització interna, estiguin subvencionats o no, és més participativa. És per això que jo sóc partidari de crear més grups dins de les institucions, amb gent que rebi un sou per treballar-hi. Pot semblar una contradicció. No crec que puguem canviar les institucions, estan fetes pel que estan fetes, però sí podem obrir-ne espais. Ja que és tan complicat arribar a autogestionar-les, intentem millorar la vida de la gent, sense perdre de vista l’objectiu d’una autogestió generalitzada de la societat.

Una persona amb diners, podem imaginar que per avatars de la vida podria esdevenir pobre. En canvi, no pensem que qualsevol de nosaltres podria arribar a la malaltia mental. I realment ningú està lliure d’això.

(M) També és complicat, ja que, habitualment, una bona part de les persones que entren a treballar a les institucions ho fan per comoditat, i no per vocació. Clar que hi ha gent que està compromesa. Però molta gent és freda treballant. I això ho fa, jo crec, la formació que reben i les promeses de comoditat. Jo no he esperat mai gaire cosa de les auxiliars i altres treballadores dels centres. N’hi ha de més amables i de més distants. Hi ha persones implicades, però tenen un acompliment de tasques realment ràpid, potser unes condicions laborals que no són les millors, i no tenen, cas que volguessin, temps per dedicar a les persones. De tota manera, i sigui com sigui, la conclusió és que a la institució li falta temps per dedicar a les persones.

(J) S’ha de plantar la llavor per què els propis professionals comencin a lluitar contra les seves pròpies institucions.

(M) Com L’Ana Carralero, professora universitària i alhora infermera, tipus de professional amb empatia. I és que, quan t’encolomen la categoria de “malaltia mental”, és com si et posessin una enganxina. Passes a ser d’una altra categoria diferent de la resta. Deixes de ser semblant, i per a alguns professionals ets un objecte d’estudi. Ets una alteritat amb la qual moltes persones no poden empatitzar. Una persona amb diners, podem imaginar que per avatars de la vida podria esdevenir pobre. En canvi, no pensem que qualsevol de nosaltres podria arribar a la malaltia mental, que és una categoria social, i no “natural”. I realment ningú està lliure d’això.

(LC). Per acabar, parleu-nos un xic sobre la publicació que teniu en ment i que es farà realitat d’aquí a poc.

(J) Bé, el llibre és una crítica radical al sistema de salut mental (riures). En tots els aspectes. Hem ideat una mena de rèplica del famós text del situacionista Raoul Vaneigem “De la vaga salvatge a l’autogestió generalitzada”, que és com un qüestionari relatiu al món del treball; nosaltres ho hem fet sobre el sistema de salut mental. També hi haurà un còmic sobre repressió i brutalitat quotidianes dins dels psiquiàtrics, on es tractaran qüestions com les descàrregues elèctriques. Arriba un moment en què tu o la teva família podeu estar desesperats i signeu un paper. Aleshores tenen carta blanca per proporcionar-te descàrregues. Avui en dia les descàrregues es fan amb anestèsia general, amb el perill afegit que comporta això. Hi ha una pèrdua de memòria brutal, memòria curta i llarga, i també perds la noció del futur. Diuen que les descàrregues tenen beneficis per la depressió, però això no està ni molt menys comprovat, i els estudis que van a la contra són ocultats. Si et negues, un cop signats els papers, t’amenacen amb un període a subaguts, de 3 mesos a un any i mig. Un altra part del llibre parla del tema que ja hem esmentat: de com ficar-se dins de les institucions per canviar-les, però sense perdre de vista que la veritable emancipació sempre estarà fora d’elles, i de com podríem combinar aquests dos pols de la lluita. També hi haurà un text sobre filosofia de l’ajuda mútua i una crítica a una teràpia multifamiliar escrita per un psiquiatra. I més coses. Sortirà a la venda editat per l’editorial Descontrol, més o menys a mitjans de maig o al juny.

 

Podeu trobar informació, textos i esdeveniments sobre la Xarxa GAM a: https://xarxagam.org/

Fanzine Ingresos forzososhttps://xarxagam.org/2014/07/23/fanzine-ingresos-forzosos/